Bme-1946-2.1
Es un fet que fa entristir
i fa molta compassió.
Si teniu atenció,
en gloses us ho vui dir
des modo que va morir
un jove natural d’Alayor.
Nomia
Basili Pons
de vint-i-vuit anys d’edat:
un jove molt educat,
amb totes ses il·lusions;
de molt bones informacions
per tots es qui l’han tractat.
Nou mesos,
que era casat,
amb gran goig i alegría,
amb una jove distingida
d’aquesta vesindat.
¡I ditxa i felicitat
acabà en tan trist dia!
Na
Magdalena Cardona
era s’esposa estimada.
Ella molt enamorada,
per ser tan bona persona.
¡I ditxa tan acabada
li durà tan poca estona!
S’estimaven
amb deliri,
en santa pau i unió.
Tant ella com en Basili
se tenien gran amor,
tenint es seu domicili
en es poble d’Alayor.
A Ferreríes
van anar,
es diumenge avant passat,
per sa família abraçar
i ses altres amistats,
i també veure jugar,
aquí es campeonat.
Des futbol
aficionat,
i era molt bon jugador:
aquí mateix, havía jugat,
tan sols per afició,
essent s’animació
des poble entusiasmat.
Aquí, es
dia van passar,
a cas sogres van dormir,
i ocasió varen tenir
per amb sa familia estar,
i amb ets amics conversar,
que molts en tenia aquí.
A les deu
des dematí
era s’hora assenyalada:
ells havien de partir,
amb un amic qui passava.
De ca seva es van despedir
am una forta abraçada.
A la fi
varen partir,
a tothom donant sa mà;
dins es cotxo es van posar,
per mai més tornar sortir
¡Poc se devia pensar
allà dins haver de morir!
En es pont
de «Son Granot»
mala revogida hi ha.
Un camión van notar
que per cert era molt prop;
ells es van arreconar,
per no rebre un mal cop.
Quan arribà
es camión,
allá se va desviar,
i a s’auto li va pigar,
i li va encendre es motor;
¡Just apareixia un forn…!
¡Ningú el va poder apagar…!
Aquí no es
pot explicar
allá dins lo que passava:
amb gemecs tothom cridava
i no es podien salvar:
«¡¡Veniu-mos a auxiliar,
¡¡Oh mu mareta estimada!!»
Quan es
motor explotá,
en Basili quedá sens vida:
abeurat de gasolina
el pobre jove expirá…
¡La seva esposa ferida
i el seu espós mort allá!
Es un cas
molt horrorós,
que ses pedres fa plorar.
Ella feia un gran plors;
ningú l’anava a auxiliar.
Veia cremar el seu espós,
i no ho podia aturar.
A tots ets
Sants invocava,
també a la Verge María.
En aquells moments, tenia
el cor qui no bategava.
¡En Basili, alla, perdia,
deixant-la desconsolada…!
«¡Oh Déu
meu! —ella exclamava,—
teniu d’ell pietat.
En el cel donau-li entrada,
ja que era tot bondat,
i per tota l’eternidat.
s’ánima tengui salvada!»
(…)
Va ser un
dia de gran dol,
llevant tota s’alegria;
plorant, amb gran desconsol,
tot es poble allá acudia,
i fins semblava que es sol
que també se’n ressentia…
(…)