Juli Soler: Sistema d’agricultura dels menorquins

Bme-1857-10.2

Esposició del sistema
d’agricultura que seguexen los Menorquins

            El sistema que va á
ocuparnos es, respecte del seu plá, d’una estrema sencilles, encare que las
seuas aplicacions requiresquien un gran tino, prácticas especials de l’art y
conexements exactes de la calidad y condicions particulars de cada terreno.
L’essencia d’aquest sistema pod esplicarse en breus paraulas; pues, consistex en emplear un sementer,
de los tres en que está dividida tota possessió, en la sembra de blad; en
destinarne un altre, anomenat de rostoy,
á past per la manutenció del bestiar, dedicant una petita porció del matex á la
sembra d’ordi y xivada; y en preparar el tercer, anomenad de goret, per sembrarlo de blad l’añ
sigüent, sembrant en ell, al matex tems, una porció mes ó ménos considerable, segons los añs y terrenos, de patatas, sindrias
y casi tota especie de llegums. Tots los añs s’alternan uns sementers ab los
altres, es á dir, qu’el sembrad de blad passa l’añ sigüent á sementer de pastura
y aquest á sementer de goret, y axí successivament; lograntse, per aquest medi,
una abundancia de past suficient per mantenir el bestiar necessari per los
traballs del camp, y adames un sobrant qui aumenta á proporció que las terras
son mes herbolarias, están mes divididas y son conduídas ab major tino y
discerniment.

            Ab el producte d’aquest
sobrant los propietaris atenen á los gastos de conservaciò de pareds, edificis
y dames á qu’están continuament subjectes; y los amitgers á los de la sembra y
cultíu de los cereals, qui no dexan de ser de bastanta importancia.

            Resulta, pues, qu’un d’els principals progressos
introduíds per los agrónoms moderns, esto
es, la formació y multiplicidad de prads artificials per mantenir un gran
nombre de bestiar, qui beneficii las terras y doblie los seus productes, se
conex y se practica, en la isla, desde molt de tems; ab la única diferencia de
que, lo qui exigex gastos crescuds y treballs contínuos en altres paíssos,
s’obté, fins á cert punt, en l’isla, convertint en pareds las numerosas peñas y
codols qui cubrexen las terras, sens altre cost qu’el de la ma d’obra y el
gasto indispensable á la seua conservació; de
modo que
, gracias á una de aquellas profundas y admirables combinacions de la Divina Providencia,
qui á cada pas nos sorprenen, la cantidad incalculable de pedreñ qui cubria
l’escassa terra de Menorca, lluñ de ser un estorb á tot cultíu, constituéx, per
el contrari, el fundament de la nostra riquesa, y la base del nostre sistema
d’agricultura.

            Los pagesos entran y
surten de las heretads que conduexen, per la festa de la Mare de Deu d’Agost; en cuyo tems totas las portelladas están
obertas, y el bestiar de tota especie viu unicament de lo que troba per el
camp; á no ser que las áiguas venguien mes tard de l’ordinari, es á dir, despues del estíu; pues, en tal cas, s’acostuma donar, tots los dias, palla á los
bous, sempre que ésta no hagie d’escassetjar per mantenirlos durant l’otoño y principis de l’ivern.
S’esceptua, no obstant, el bestiar gros de cabresta, qui no dexa may de
menjarne ab mes ó ménos abundancia.

            Arriban, á la fí, las
aiguas qui han de fecundar la terra; y, á las horas, los pagesos encorrolan
inmediatament tot el bestiar, separan d’ell el de traball y cria, tancan las
portelladas, y donan las primeras tancas que han de girar, á pastura ab l’orde
sigüent: Primerament entran y pesturan las vacas qui crian, las qui están
grossas y los bous; luego las
ovellas, y ultimament las bistias porquinas; obrint succesivament , y á
proporció de las necessidads del bestiar, las demes tancas del sementer que s’ha de sembrar, y seguidament las
primeras que s’han de goretar.

            Despues d’haver sembrad, cuya  operació acaba regularment per Nadal, se fa
entrar el bestiar dins las demes
tancas qu han de ser goretadas, tancantlas altre vegada, acabad aquest traball;
de modo que no s’entrega al bestiar
tanca alguna de rostoy, fins quedar manjada l’herba de totas las qui han de ser
goretadas; á no ser que creguie qu’alguna d’ellas ha de produir molt de past;
en cuyo cas se retarda el goretarla y
s’obre, en lloc d’aquesta, una de pastura.

            Arrasada l’herba del
goret, s’obren, una despues de
l’altre, las tancas de rostoy, reservantlas de nou, despues de menjada la pastura; á fí de que, tornant treurer cada
vegada que plou, produesquien la necessaria per engrexar tot el bestiar durant
la primavera, á lo cual contribuéx l’herba qui surt dins el goret. Despues d’haver segad se fa menjar el
rostoy de cada tanca per separad, fins quedar totas obertas en lo estíu,
conforme s’ha dit las trobava el pages á son entrada.

            Mes clar; consistex el
método qui nos ocupa, en dividir el terreno que se cultiva en tres sementers y
subdividir estos en las tancas necessarias, á fí de que tornie á treurer
l’herba dins las unas, mentres el bestiar menja la de las altres. Durant l’otoño el bestiar pastura dins las tancas
que se sembran, en l’ivern dins las que se goretan, en la primavera, dins las
de pastura, y en l’estíu indistinctament dins los tres sementers. Es d’advertir
que, fins que se té una seguredad de qu’el past será suficient per engrexar tot
el bestiar, no se permet entrar dins el sementer de pastura mes qu’el de
traball y cria. Com es mes fácil de compendrer de quin modo se logra aquest
aument de past, que d’adquirir los conexements práctics y necessaris per
dirigir y executar una tal operació, resulta que la major part de los pagesos, ántes d’acabar l’otoño, no sols han ja obert tot el sementer del goret, si que també
part del de pastura; de lo que prové que son pocs los qui, á ùltims de Fabrer y
principis de Mars, tenguien resguardadas las tancas necessarias per engrexar el
bestiar.

            Cuand plou ántes del mes de Setembre, y no
continuan las áiguas, com generalment succeéx, nexen las herbas, y las bonas
moren ántes de poder ser menjadas per
el bestiar, de lo qu’en resulta una mala añada de pastura, y per consecuent el
bestiar sofrex mes á proporció que tarda á tornar plourer. Pero, si á las
primeras áiguas, en seguexen altres ab abundancia, ó si plou á tems degud, es á
dir, per el mes de setembre, á las horas surt tota especie d’herba; y los
pagesos, segons s’ha dit página 16, tancan las portelladas.

            Las herbas bonas son:
orella de llebra, margay ó herba prima, cugula, llensons, trébul de rodet, etc.

            Las herbas medianas son:
lleva má y morrissá; pero com nexen y granan primerenc son tant apreciadas con
l’herba bona.

            Se consideran com á herbas
malas el giressol, mendastre, puriol, lletrera, etc.

            Las qui nexen terdá y
perjudican los sembrads, son: rosella, curr<r>itjole, récula, fesols y
guixas bordas, seguiñol, carcs, trébul mascle ó d’olor; etc. si bé la major
part d’aquestas son menjadas per el bestiar axí com també la vinagrella qui
dona mal gust y color à la llet y formatge.

            L’herba tendra proporciona
el formatge, y ab la granada s’engrexa el bestiar; per consecuent el pages qui
no reserva tancas ahont l’herba puguie granar, no pod tenir bestiar gras, ni
tampoc fer formatge, sens poder dispondrer d’herba tendra.

            Basta lo esplicad per
compendrer, qu’en una possessió herbolaria ben dirigida, se conseguexen
resultads iguals á los que s’obtenen en altres paísos per medi de prads
artificials; no obstant, axó no vol dir que no s’hagie de procurar l’importació
y aclimatació de nòvas herbas per el bestiar, com també de multiplicar y
estendrer las bonas qui son naturals al país; pues, d’aquest modo, se podrian obtenir resultads de no poca
importancia.

            Las pletas y tancas de
ferratge y xivada, que generalment se sembran, son un gran recurs per ajudar á
la manutenció del bestiar. Lo serian igualment las cols y escarxoferas, si se
sembrassien ab mes abundancia; y las figueras de moru y cristiá, si estigués
mes estesa la seua plantació.

         La repugnancia que
generalment tenen los propietaris y amitgers en fer gasto algun per la
manutenció del bestiar, acostumads com están á ferlo passar sens ningun
sacrifici pecuniari, es la principal causa de l’escases d’aliment, qu’en los
añs secs, y per consecuent de poca herba, esperimenta dit bestiar. Una petita
provisió de segó, algarrovas, favet ó farina d’ordi podria alliberar de la fam
y salvar de la mort á mes de duas bistias bovinas y á alguna de cabresta. Los
aussilis que se donan al bestiar, cuand cau de fam, arriban ja tard y
generalment no servexen de res. Donads un poc mes á tems, el bestiar no perdria
las forsas, conservaria las carns y podria vendrerse ab profit.

            Se deu advertir, que lo
que s’acaba de manifestar en el present capitol, relativament á la divisió de
sementers y manutenció del bestiar, es referex unicament á las possessions y
estancias mes grans separadas de las principals poblacions de l’isla; pues, en cuant á las restants, s’amenan
de dos sementers, y com están situadas á las inmediacions de los mercads de
verduras, los qui las conduexen tenen recursos, per socorrer al bestiar, de
qu’están privads fins are los demes
amitgers.