En Xixanet
En Xixanet era un noi petit, petit, i tot ple eixurit.
Un dia sa seua mare, que era una pobre viuda ben pobre, me li diu:
–Té, aquí tens es citrill: vés-me a cercar una grossa d’oli; emperò no t’aturessis pas a sa plaça a jugar a baletes, que es bailets te trencarien es citrill, i poc hi ha més diners que aquests sis cortos en tot casa.
En Xixanet pren es citrill i es sis cortos, i se n’hi va corrent.
En anar, poc s’hi va aturar a sa plaça, per més que sos companys el cridessin; emperò a sa tornada, quan ja duia es citrill ple, no se’n va sebre estar. Deixa es citrill en terra i se posa a jugar a baletes.
Tot jugant jugant, una baleta toca es citrill i me li trenca.
En sent a câ seua, sa mare enquimerada de veure que torna amb ses mans buides, me li crida:
–Així te n’anessis al dimontri!
Es dimoni, en sentir-ho, se n’hi va corrents, i se’n porta es noi.
Llavors, sa mare, que no ho volia fer tan fort, se’n corre a sa capella i se posa a cridar, tot agafant sa imatge de sa Mare de Déu per ses faldilles.
–Mare de Déu d’es Socors! Correu, ajudeu-me, que es dimoni se m’emporta es meu noi!
I vet aquí que sa Mare de Déu se’n baixa de l’altar ben de pressa; tan de pressa, que encara va trobar es dimoni a mig carrer, i amb un bastó rodó, que va agafar de darrera la porta vinga pegar-li, vinga pegar-li: tant, que fins li va trencar ses banyes.
Llavors es dimoni deixa en Xixanet i arrenca a córrer, que no va parar fins a ser a l’infern.
I conten que, quan es altres dimoniets el veren arribar tot esborniat, mal parat i sense banyes, li preguntaren:
–D’on véns?
I ell va respondre:
–De Tossa!