La cigala, fent ziu-ziu
tot l’estiu,
quan arribà la gelada
no tingué una caixalada,
ni tant sols un bocinet
de cuca o de borinot.
Va a trucar câ la formiga,
i li diu : «Ai ! Bona amiga,
«m’heu de deixar qualque gra
«per viure, com Deu voldrà,
«fins al temps de les olives.
«Us pagaré, com sém vives,
«séns esperar a Nadal,
«interessos i capdal. »
La formiga és poc donaire ;
més li gusta l replegar.
«Què feieu doncs al segar ? »
respon a la demanaire.
—«Dia i nit, per tot arreu
« cantava, si no us enfada.»
—«Cantaveu. No poc m’agrada.
«Vaja doncs; ara balleu!»
