La raboseta i el rabosot

Un dia d’hivern en què feia un fred que raïa, la raboseta i el rabosot baixaren de la serra de Crevillent buscant alguna cosa per menjar. Els pobres tenien tanta fam que s’haurien menjat un bou amb les banyes si se l’hagueren topat pel camí. Anaren al poble i no pogueren trobar res, que amb la gelor que feia tots els animals eren ben tancats dins el corrals, així és que la parella seguí cap a Elx. Pel camí el rabosot, que era un bonàs com un cabàs però una miqueta innocent, es lamentava:
—Xe, raboseta, em pense que avui no menjarem!
—Calla, tros d’alficòs, tanca la boca i obri els ulls —feia la rabosa, que era més astuta i que de sempre havia tingut més espenta.
Arribaren a Elx, rodaren pels voltants però… res; aquell dia no tenien sort: tothom era a casa, no hi havia ni una ànima, tan sols alguns teuladins s’atrevien a revolar i a fer saltirons entre les branques desfullades dels ametlers. Ai quina tristesa tenien els dos!
—Raboseta, nosaltres tota la vida igual: fam, fred i son.
—Va, va, no et descoratges tan prompte. Ja veuràs com trobarem alguna cosa.
—Sí! En ploure pèsols! —feia el rabosot tot incrèdul.
El dia s’escolava molt ràpidament, el sol ja començava a fer camí avall però la raboseta i el rabosot encara no havien menjat res. Com que el cel ja anava enfosquint-se, decidiren de girar cua i tornar-se’n al cau de la serra de Crevillent. Anaven tots dos capmoixos i amb cara de mussols, amb una gana com d’aquí a allà i, damunt, aquell fred els esmolava la fam encara més.
Quan arribaren a les envistes de la serra, veren la resplendor d’una foguera. Amb temptet, el rabosot i la seua amiga pujaren dalt d’un tossal i pogueren veure una mallada, a recer del vent i del fred, on una colla de pastors preparava una bona paellada de farinetes amb carnsalada. Una ràfega de vent que transportava l’aroma del menjar els acaronà el nas.
—Xe, raboseta, mira quina cosa més bona!
—Oi, sí! Quina oloreta que fa! Tant com m’agraden a mi les farinetes! Ja t’ho deia jo que alguna cosa trobaríem: aquestes farinetes són nostres —digué l’astuta rabosa, que havia aparellat un pla per menjar-se-les tota sola.
—I què me’n dius dels pastors? —objectà el rabosot.
—Els pastors? Aqueixos estan ambercocats! Jo tinc una idea molt bona. Vine aquí i escolta’m: baixa tu primer, deixa’t veure i procura que els pastors et perseguisquen. I quan fuges, emporta-te’ls ben lluny. Mentrestant jo vindré i m’enduré el perol tot ple amb les farinetes.
Ai, amics, el bajoc del rabosot era incapaç de veure l’engany que la rabosa li havia preparat, per això, sense pensar-ho dues vegades, baixà corrents del tossalet i s’aturà prop de la foguera. Els gossos dels pastors començaren a lladrar i els hòmens, quan el veren, agafaren els garrots i arrancaren a córrer darrere del rabosot.
L’animalet fugia cames ajudeu-me i aquells pastors l’encalçaven tirant-li cantals i garrotades. El pobre rabosot, grinyolant de dolor, corria tant com podia i s’allunyava emportant-se darrere els seus perseguidors. I mentrestant la rabosa què va fer? La sagacíssima guineu davallà del tossalet, arribà on estava la paella de les farinetes i en menys d’un dir Jesús les va fer baixar coll avall. I unes poquetes que li’n sobraren se les va emportar. Acabat el seu sopar, se’n tornà al cau, s’hi va gitar i es va posar al cap el pilot de farinetes que portava.
Al momentet arriba el bacorer del rabosot, que venia tot cruixit de la verga que li havien pegat, i diu:
—Ai, raboseta, quina passada de llenya m’han fet, m’han baldat, em fan mal les costelles. ¿I a tu, t’han pegat?
—Ai, ai —féu la rabosa tot plorant—, a mi m’han pegat una garrotada al cap i m’han fet eixir el cervell. Toca aquí i veuràs.
El rabosot tocà el cap de la seua falsa amiga i es va trobar amb les farinetes però, com que estava a fosques, es va pensar que allò era el cervell de la rabosa i va dir tot compadint-se’n:
—Pobreta meua, dorm i descansa, que ben bé que t’ho mereixes.
—Ja ho pots dir, rabosot, ja ho pots dir, que fins i tot la panxa em fa mal, mateix que si la tinguera plena. Veges quines coses!
Pobre rabosot! Com sempre, la rabosa se n’havia sortit amb la seua.
I vosaltres ja ho sabeu, alerta a fiar-vos d’aquells qui usen bones paraules i lletjos fets.

(Arreplegada a Elx)