Bm-1965a-3
(Una
sala de rebre de casa bona mallorquina. Quadros fins en es sòtil. Escuts.
Artesonats. Sa porta està oberta. Enmig de sa sala apareix Mumare, esvelta i cabells grisos, vestida sense
pretensió i pentinada de qualsevol manera.)
Mumare: Estic cansada de
sentir parlar de negocis, d’obres i d’arrendaments. Ara me n’aniré en es teatro. Ja sé que me
criticaran, però m’aficaré a un raconet dins es palco; per ventura no me vorà
ningú i si tenc son becaré una mica.
Pilar:
Mumare, on vas?
Mumare:
Me’n vaig en es teatro perquè estic cansada de trui.
Pilar:
Jo hi vui venir.
Mumare:
Es un poc tard, si no fas via.
Pilar:
Me vestiré amb un moment. ¿Quin vestit te posaries? Me puc posar es verd, es
beige, es groc o es color de rosa.
Mumare:
Jesús fia meva…
Pilar
(prosseguint sa seva divagació): També me podria posar es que m’ha fet Na
Purita, que encara no l’he duit, o bé una combinació…
Mumare:
En es teatro en combinació? ¿Que
has tornada loca?
Pilar: Vui dir falda i
brusa…
(Surt na Pilar. Entra
N’Immaculada, germana de Mumare, molt elegant, amb capell i tot.)
Immaculada: Anaves a
sortir?
Mumare: Me n’anava a-n’es
teatro per descansar i ara Na Pilar surt que hi vol venir.
Immaculada: No teniu temps.
Mumare:
En aquest rellotge encara no són les cinc. Es ver que va atrassat i s’altre que
va bé no camina. ¿Que véns amb noltros?
Immaculada:
Sí, hi podríem anar; només és que he d’esperar ses nines.
Mumare: Bé. Es temps que Na Pilar se
vest… I jo també m’hauria de vestir, perquè tu vas tan elegant… Saps què?
Me posaré es capell de l’any passat. Dus una fantasia preciosa. Jo també me
n’hi podria posar una, de fantasia; n’he de tenir, però no sé on. O si m’hi posàs aquell cuchillo, saps?…
Amb so cuchillo i refrescat un poc, doblegant s’ala… Gaspar… Diré que el m’hi
clavin amb un moment.
(Entra
en Gasparot, tot miotot.)
Gasparot:
Mana, senyora marquesa?
Mumare:
Digues que me clavin es cuchillo, que me dobleguin un poc s’ala i que m’ho
duguin.
Gasparot
(espantat): Què és lo que li han de clavar?
Mumare: Es cuchillo. Ves, fé via. I du-ho
tot d’una. Dona Immaculada ho
vorà.
Gasparot: Ho deu voler
dins una palangana…
Mumare: Ves. No
t’entretenguis.
(Desapareix En Gasparot.
Arriben Ses Pujols de Son Flor, Sa mare molt zalamera, amb sos uis verds. Ses
fies no conversen ni riuen. Van molt netes, molt corioses, molt iguales. Un
pagès les compararia potser amb un tronc fi. Besades.)
Da Jerònia:
Anàveu a sortir?
Mumare: Sí, però què té
que veure? Anàvem a-n’es teatro. Hi poreu venir totes, cabem en es palco.
Da Jerònia: No,
noltros quedarem, no faltava més… ¿I què fan?
Mumare: No ho sé.
Immaculada: Supòs que deu esser moral.
Mumare: Ja és segur. Si no, no hi aniria.
(Entra
En Martí.)
Martí:
Fan La Dama de
las Camelias.
Mumare: És ver? No, idò no vui que Na
Pilar hi vagi.
Immaculada: Noltros tampoc
no hi anirem.
Mumare: I ben mirat… És
sa vida real, vols que et digui… En es temps que correm… Però La Dama de las Camelias…
Immaculada: Està
prohïbida.
Mumare: Bé, però tu l’has
vista.
Immaculada: No és igual,
perquè la vaig veure amb italià i amb música i no la vaig entendre.
Martí: Però si no és ver, que la facin.
Mumare:
Idò què fan?
Martí:
Las bribonas.
Mumare:
Tirè, ara se’n riu.
Immaculada:
Però hauríem de sebre què fan, abans d’anar-hi.
Mumare:
Idò demaneu. Jesús…
(Entra
Na Rosa Rossell, molt perfumada i composta: cinquanta anys que volen parèixer
vint-i-cinc.)
Rosa: Ai, al·lotes, estic molt trista,
molt… No tenc ni
aliento d’arreglar-me.
Martí:
Quin perfum més bo, donya Rosa.
Rosa:
Una loció sense importànci’… Idò sí, estic molt desmillorada…
Immaculada: Te passarà.
Rosa: No ho sé, no ho
sé…
(Entra En Gasparot amb una
palangana amb una ala d’endiot i un guinavet.)
Martí: I ara on va aquest
ànnera?
Tots: Què és això?
Gasparot: Senyora
marquesa, això és lo que m’ha dat sa cuinera i diu que no sap què és que pretén
vossa mercè ni com li ha de doblegar s’ala.
Martí (fent-li
pessigoies): I ara què dius, què xerres?
Gasparot: Ai, don
Martinet, si me deixàs fer… (Estufa es braços perquè li facin més pessigoies,
però En Martí se’n va davora Na Camila Pujol.)
Martí: Que vos heu
divertit molt aquestes festes?
Camila: Pots pensar, a Son
Flor…
(Entra Na Pilar vestida de
groc, amb sos uis més grossos i ses pipelles més pentinades que abans.)
Pilar: Què vos pareix
aquest vestit?
Tots: Molt bé, molt
elegant…
Pilar: No vos agradaria
més es verd? Sí, me’n vaig a posar es verd.
(Surt molt de pressa.)
Mumare: Mirau aquesta fia
meva…
Immaculada: Ara vénen ses
nines.
(Entren quatre de ses
seves fies.)
Mumare: Ja ho val… Mirau aquesta Pilar… Nines,
anau a donar pressa a Na Pilar que se vest. Bono, però ¿què és això, Gasparot?
A-n’ a què ve aquesta ala d’endiot?
Gasparot: Senyora
marquesa, això és lo que m’han donat a sa cuina.
Mumare: Bono, du-t’ho-n’ho. O si en voleu… ¿Voleu menjar endiot?
Gasparot: Es cru, senyora
marquesa.
Mumare: Es cru. Bono, idò
ves.
(En Gasparot queda dret
sense moure-se.)
Mumare: Rosa, véns a-n’es
teatro?
Rosa: Amb so dol… I no
vaig vestida… No, pot esser.
Mumare: Vine… Cabem tots en es palco. Saps què? Posa’t es meu abric de pell.
Rosa: I tu?
Mumare: No el duc més que un pic cada any per
anar a Matines. Gaspar
cerca’m es meu abric. Que mirin p’es porxo, o allà on sigui.
Da Jerònia:
Bono, noltros mos n’anam. No venim en es teatro per no molestar.
Mumare: Idò, diós. Tens raó… Jesús, ¿i
ara quin desbarat dius? Anem tots plegats. Fan una obra molt mona.
Camila
(a-n’En Martí): Jo no vui festejar ni casar-me (El mira amb ulls melancòlics.)
Martí:
Moltes al·lotes avui pensen així. (A Na Rosa.) Rosa, sap quin perfum… Sempre
tan elegant…
Rosa:
Jesús un poc d’“Emir”, no es para tanto…
(Na Camila queda tota sola, uis baixos.)
Mumare: Aquesta Pilar… Quina hora és?
Martí:
Ja han tocat les sis fa estona.
Mumare:
Aquí només son les cinc i mitja. Es ver que està aturat.
(Entra N’Amaranta i En Minos. N’Amaranta
du capell perquè s’homo s’hi ha empenyat. Ell va afaitat perquè sa dona l’ha
fet afaitar per força.)
Amaranta: Què és tanta de
gent? Catalina, Rosa…
(Entra en Pampango.)
Pampango: Buenas tardes,
Mumara. Qué tal, Minos?
Mumare: Nos vamos todos al
teatro. Tú vienes
con nosotros. Escolta, Minos, t’he de consultar… Meem, cridau Na Pilar… Gaspar, digues a dona
Pilar que la deixarem, que mos n’anam… Vine, Minos, és un moment. No sé com
arreglaria lo d’es pasillo…, si hi faria finestres perquè paresqués més
ample…
Minos:
Tens dues maneres de resoldrer-ho. Una, com dius, obrint finestres per donar-li
una amplàri’ visual, i s’altra fent-lo parèixer més estret, més túnel,
posant-hi banquillos, per exemple.
Mumare: No se m’havia ocorregut. ¿Vols dir
tu l’estrenyeries o l’aixamplaries?
Minos: Són dues
possibilidats que tens, si ho vols tocar. També el podries fer un poc més
alt…
Mumare: I t’agradaria?
Minos: No.
Mumare: Vine i voràs.