Bm-1917-8
Lluch
El sol es post. L’hora que els boscs preparen la meditació, després de
resades les ave-maries, ès arribada.
Ja som a Lluch, el
santuari que ha gombolat més generacions de Mallorca. Tenc per mi, que un
mallorquí que no hagui besat mai a la
Mare de Deu -al hora de la mort- e-hu deu tenir a sa
conciencia!…
Les nostres cornetes, a la Font cuberta, han comensat a tocar;
i les seves tonades m’han semblat estridents desafinaments. Aquí, a Lluch, no
es deurien permetre altres remors, que els remors de les Ave-maries, que van
deixant als quatre vents els peregrins.
Deixàm depresa els bordons
i entràm a l’Esglèsia.
El temple il·luminat de
sobres està ben concorregut. Es que a Lluch s’hi arreplega tot Mallorca. Si
parau esment a les fadrines, pel modo de compondre’s la clenxa, sabreu de qui ‘
n poble son. Are modernament les senyoretes, no saben anar a Lluch d’altre manera,
que amb espardenyes blanques i amb capellet de piqué. De lluny, les pendreu per
/Colometes, i si s’atansen veureu que sota aquell capellet tant blanc, s’hi
amaguen unes galtes que tenen la vermellor de les bufarelles taronges de
Sóller; o uns ulls, -massa ulls per una tota sola;- altres vegades lo que de
lluny vos semblava gentilíssim, de prop, no ès més que prosa… benhaja les
vegades que arriba a prosa rimada!; perque lo que ès de dònes, ni ha de més
classes… que dònes!…
Acabada de resar la lletania
de salves, pujam a aplegar mans a nostra bona mare de Lluch. Acompanyen nostres
pregàries, les cantories d’aquells angelons, que encare no saben casi més del
món, que cantar a la verge!
Després de sopar, tencada
la cel·la de part de dins, recolzat a la finestra, vaig contemplar el cel. Mai
el Deu que serva amb sa dreta el llantoné d’estrelles, m’havia semblat tan gran
com are!