CAPÍTOL II
SISTEMES ORTOGRÀFICS
Al resurgir lo conrèu de nòstra llengua, a mijans del sigle passat, després d’haver estat esmortida per espay de dos-cents anys, i fins menyspreuá per pròpis i extranys, una gran i escollida còlla d’amadors de les glòries valencianes prengueren per lo seu conte l’enaltiment d’esta rica i dolça parla. Mes no conseguiren posarse d’acòrt, no obstant els seus esfòrços, respècte a l’ortografía que devíen usar. S’alçaren, al mateix temps, i l’u en front de l’atre, dos sistemes ortográfics, tant encontrats, com encontraes eren les dos tendències que reinaven: la tendència clássica i la tendència vulgar. U i atre sistema adolía dels seus defèctes, una i atra tendència corríen de nit i a fosques per mancar les dos d’una fixa orientació.
Els partidaris de la tendència clássica, no tenint en conte que tota llengua, en son desenroll, sempre progressiu, descriu dos línees paraleles: una representá per la Fonètica, i l’atra per l’Ortografía; i que estes dos línees s’òbrin pas sempre les dos a un temps, i aon arriva la una, arrivar també deu l’atra; i que prenint dits partidaris, per norma de lo seu sistema, la línea ortográfica que fon interrumpuda, durant lo trascurs del sigle dèsèt, han sembrat els seus escrits d’un sens fí d’arcaísmes, no podent may acomodar la llengua que’l pòble parlava a la llengua en qu’ells escrivíen.
Els partidaris del sistema ortográfic vulgar, partint d’un principi que sería llògic si estaguera ben aplicat, tenen per base fonamental acomodar l’ortografía a la fonètica del pòble, pero no del pòble que conserva la fonètica genuína i pura, sino del pòble que pronuncia apichat, del pòble que ha perdut aquelles bellees fonètiques de que sempre fon enriquida nòstra llengua, i que se conserva en la majoría dels pòbles de nòstre antic Realme. No cab dupte qu’eixe sistema tendix, sense donarse conte ni volerho pretendre sos partidaris, a la desaparició de nòstra verdadera fonètica, a l’implantació d’una ortografía extranya i forastera, a l’empobriment de nòstre lèxic, i, com a consecuència llògica, a la destrucció de nòstra llengua.
Al costat d’eixos dos sistemes, está’l sistema, digamli, reformiste, basat en la verdadera fonètica de nòstra llengua, en l’us de nostres bòns escritors, i en les etimologíes, que may deuen oblidarse, si es vòl que una llengua no perga’l dret de sa filiació, ni renuncie l’herència de sa pròpia mare. No creém qu’este sistema, que huí presentém al pòble valenciá, siga un sistema perfècte; ans al contrari, tindrá mil defèctes, i, com totes les còses, deurá subjectarse a nòves reformes que’l temps i l’experiència puguen reclamar.