Les tres comandes
Un any a can Batlle d’El Torn tenien en els camps un blat ros com crosta d’or, i que calia segar, puig es trobaven a les darreríes de la temporada i tothom havia enllestit. Però no trobaven a cap preu jornalers per a llogar. N’hi havia per a llençar-ne la barretina al foc! Mal hagués de costar un ull de la cara s’havia de segar. S’havia de perdre tot aquell pa que Déu n’hi do?
—Segaré mal hagi de llogar els diables! (Déu me perdó) —exclamà l’hereu del mas.
I així fou que un dia, a punta de clar, se li presentaren tres homes rabassuts i més xerraires que un sac de nous. No sé perquè a l’hereu Batlle, a la primera ullada, li feren mala espina. Li vingué pell de gallina, el cor li feia tiba-tiba i unes estranyes esgarrifances li corríen per tot el cos; i que no seríen pas de fret, puix es trobaven en plè estiu i aquell dia feia un sol, que esquerdava la cua als cans.
Fins arribà a maliciar si l’hauríen embruixat. Però ell, no fent cabal del pessigoleig que sentia a les cames, els manà que havien de segar tot el blat en tres jornades. Els tres diables s’avingueren al tracte mentre hom els donés feina, en cas d’enllestir abans del temps assenyalat.
Els mals esperits feien mans i mànegues per acabar, i en fer-se fosc ja tot el blat geia estirat. Com s’ho havien fet? Què els donaria a fer? En Batlle se’ls mirava de mal ull i aleshores sí que sospità mantenia follets o dimonis, que volien fer-li una mala jugada.
—No és a so de tabal que s’agafen les llebres —va pensar.
Tot primer els feu enrotllar d’una paret de rocs la casa i un camp agafat al mas.
Els diables netejaren de rierencs tot el riu de Ser d’aquell cantó i, com a la posta del sol haguèssin acabat, els manà que desfullessin totes les plantes del bosc. I en un sol dia les desfullaren.
Ja no sabia que més fer-los fer i, perduda tota esperança de sortir-se d’aquell mal pas, quan se li acudí parlar-ne amb el senyor rector, qui amb el poble eren tap i carbassa.
Era vespre quan trucà a la rectoria i explicà mot per mot tot el què li passava i li havia passat.
—Jugar amb el dimoni és jugar amb foc —contestà després d’un llarg silenci el venerable sacerdot. —Però, mireu, no us espanteu, jo us donaré un consell per a sortir del mal pas. Feu-los-hi aquestes tres comandes: al primer encarregueu-li ensenyar la Doctrina al caganiu; al segon, fer tornar blanca una pell negre de cabrit; i al tercer, buidar el pou amb un garbell.
Tornat a casa en Batlle, tot fregant-se les mans de satisfacció per l’acudit del senyor rector, parlà amb els diables i els feu les tres comandes.
Sentir això els mals esperits i botar com unes cabres, tot fou ú.
Prou esbufegaven, però a l’últim, burlats i esporuguits, fugiren amb la cua entre cames.
Darrera la porta n’hi ha una plata de confits
que tots els llaminers hi van a ficar els dits.