Eren les tres y deu, cuant els veranejants, dempues de despedirse del vehinat, escomensaren á eixir per la escaleta. Pasá mig hora, pasaren tres cuarts, pasá eixe moro de la bata blava que se nos ha ficat en Valencia, y encara no había acabat d’eixir tota la familia.
Per fi es posaren en marja per parelles, interrumpint el pas als transeunts que bufaven d’enfado y de calor.
—¡Eeeh…! ¡cotxeroo!…(bramava don Gumersindo cuadrantse davant d’un tranvía de dos caballs «Directo a la Playa».
—Pero ¡que si quieres! el cotxero se reía y pasaba de llarch.
Per obra de Misericordia pogueren embutirse, per fí, en uno que tingué la desgracia de parar, y en el qu’aplegaren al Grau dempues de haber fet chas als viagers del cotxe que’n lo seu interior y en el del tranvía no feen més que dir paraules lletjes.
—Y ¡¡oh prodigi de la imaginació!! Ya tenen vostés á la familia de Panfigo disfrutant de les delicies de un veraneig modelo.
La casa no es molt gran, pero, en fi, drets y hasta pot ser que agenollats poden ficarse tots.
La gentola menuda se pasa lo sant día desgraciant caballets, á escepció feta d’una vesprada que desgraciaren á un sinyor de Bétera ficantli una canyeta per un ull.
—El nebodet, que vingué á festes, tampoch se ho pasa malament del tot. Sí que’s veritat que els mosquits l’han unflat com un sapo, pero aixó… es distragut. Y no digám una paraula del felís matrimoni que está en les propies Glories, fora de que un matí que ixqueren á plegar pegines arreplegaren… una micoteta de insolació que pot ser que’ls facture al atre barrio.
¿Y encara hiá qui se queda en Valencia?
