LITERATURA ERUDITA I LITERATURA POPULAR
12. L’ARCAISME COM A ORNAMENT LEGÍTIM.— Com l’artista subordina als seus fins d’ornamentació de l’obra literària els fins de comprensió de la llengua de la comunitat, es val de certes formes idiomàtiques alienes a llurs fins actuals de comprensió, però bellament decoratives, i és per tant natural que empre sovint com a factors ornamentals molts arcaismes ja desapareguts de la llengua diària.
Emperò cal tindre present que tan sols són ornaments legítims de la llengua i autènticament formosos, aquells que estan inseparablement units a un pensament pràctic, el qual representen i subratllen. L’artista deu rebutjar els adornaments buits i falsos, que no continguen cap pensament o que l’hagen adulterat, els quals s’apliquen com a afegitons postissos i a vegades equivoquen fins tal punt llur destí, que arriben a dificultar l’ús de l’objecte adornat. Són, en realitat, falsament renaixentistes, per ser autènticament decadents, eixos llenguatges superestilitzats i acadèmics d’alguns escriptors del nucli joc-floralesc estantís, que no es poden emprar per a comunicar-se amb ningú sense fer-se abstrús o ridícul.
13. L’AUTÈNTICA LLENGUA POPULAR.— Les anteriors consideracions però, valen només per al literat erudit, puix que l’artista popular es servix quasi exclusivament de la llengua comuna. Per això cal distingir entre la llengua escrita i la llengua literària, car aquella és l’expressió de la llengua comuna, mentre que esta no és sovint atra cosa que una llengua especial de poetes i narradors. Llengua erudita és la de la poesia lírica i dramàtica, la de l’eloqüència i de la prosa artística i científica; i en alguns cercles, la llengua erudita es fa tècnica, i resulta privativa de certs individus especialitzats que són els únics que la comprenen (llengua dels magistrats, dels marins, dels esportistes, etc.).
Molts autors contemporanis —de novel·les de costums, de rondalles i temes folklòrics, de sainets, de poesia festiva, de llibrets de falla, etc.—, es complauen a inspirar-se en motius i tipus populars, i han de valdre’s per això d’una llengua popular, fins a cert punt, distinta de l’erudita.
Cal no confondre el «parlar oral» valencià urbà, farcit de castellanismes i solecismes, que han usat certs escriptors incultes exagerant els defectes de N’Escalante, amb l’autèntica «llengua popular», plena de frescor i de suc, reblida d’arcaismes, i enriquida en la morfologia i el vocabulari per les variants dels diferents dialectes comarcals i dels argots de cada ofici, particularitats idiomàtiques que el literat popular deu estudiar i arreplegar. En el lèxic i factura de les obres d’En Pasqual Tirado, En Salvador Guinot, En Manuel González Martí, N’Enric Valor, etc., etc., deuen inspirar-se els conreadors de la Literatura popular valenciana.