De la torre de la Iglésia fugiren, a la grupa del ventíjol, onze campanades reblides de claretat, com onze bocins de llum ardenta.
La Missa Major era finida i de la Iglésia surtí el típic «Rosari de les fadrines» que avançava pels carrers del poble, lluents de sol, fent florir a son pas lliris de devoció.
Al davant del gonfaló, dos xiques portant al braç blau mocador nugat de les puntes en forma de cop, demanaven de casa en casa una almoina per al «Rosari» en honor de la Mare de Deu; almoina que era corresposta per les fadrines entonant a la porta de la donant, una «Salve» de mística tonada.
En el carrer Major, llarg i pla, hi havia partida «forta». Jugaven a llargues els més anomenats pelotaris d’aquella redolada i la pilota, al creuar el carrer embolcallada en sol, semblava una gegantesca rúbrica de llum.
Gasparet, en aquella, com en totes les partides «fortes», no podia deixar d’actuar. Era el millor «traedor» i el que millor fea el «dau» entre els jugadors del poble.
S’interrumpí de sobte l’animada partida.
Els pelotaris, respectuosos amb la tradicional costum, s’arrimaven al pany de la paret buscant l’alivio de l’ombra, mentres el Rosari avançava solemniós entre «salves» que feen glatir els cors en fervorosa emotivitat.
La figura d’Adela, la neta del mestre don Rafel -una de les dos postulants-, se destacà pel mig del carrer.
Gasparet sentí glatir son cor en esperança gloriosa. S’apropà fins Adeleta.
La veu d’ella, suau com perfum de violeta, demanà una almoina per a la Divina Mare. Ell, rumbós i devot, deixà entre els plecs del mocador la seua considerable ofrena.
-¿Vols la «salve» ací o en ta casa?… -preguntà ella.
-En ma casa. Feu-la de Difunt en record de ma pobra mare…
I la papallona negra del dolor, el besà en el cor.
S’apropà Adela a la Festera Major, la que repicava la campaneta front a les cases on s’havia de cantar «salve», i li digué:
-Fes «Salve» de Difunt ahín dalt en casa Gasparet…
-¿En casa del teu nóvio?…
-Sí…
-Està bé…
I mentres el clàssic Rosari seguia lenta i majestuosament son camí, Gasparet li recordà a cau d’orella a la dona que adorava:
-Parlares ja en el teu agüelo de lo nostre?…
-Sí…
-¿I què, què t’ha dit?… ¿Està conforme?…
-Pués… no.
-¿No?… ¿I per què?…
-Diu que ya que ton pare no vol vindre a ma casa a fer la «demanà» com Deu mana, el meu agüelet no consentirà mai que la seua neta entre a formar part d’una família a on la tenen, sense motiu, en menospreci…
-¡No, això no, Adeleta!… Si mon pare no vol anar ara és perque dubta de la veracitat del nostre voler… però ja se convencerà del seu erro i anirà a demanar-te per a mi… I mentres això aplega, yo pregaré al teu agüelo que me done entrada en vostra casa com a nóvio teu…
-No te la donarà. Hasta ell han aplegat les parladories del poble i en elles lo que de mi diu ton pare: que com eres el més ric hereu de la contornada vull engabiar-te siga com siga i en monades de carassera he lograt que te barallares en Suncioneta la del Negret, la que fon nóvia teua…, i que ell jamai donarà son consentiment per a casar-te en mí perquè soc molt pobra…
-Ell consentirà, Adeleta… -La interrumpí Gaspar en veu en què l’emoció posava brios sincers-. Esta nit, después del «Rosari dels hòmens», aniré a ta casa a demanar l’entrada…
-No, Gasparet… Vine, com de costum, a les deu, a la reixa… Serà millor. No convé que seguim ací la conversa, la gent mos mira en sentit de curiositat…
-Pero ¡és que te vullc en tota l’ànima!…
-Heu sé i te corresponc de tot cor, però conec al meu agüelo i sé que la seua dignitat i el meu bon nom estan per damunt de totes les coses. Ell no consentirà en lo que volem perqué no deu consentir…
-I té raó, Adeleta, que deu ser mon pare qui faça la demanà ja que per tes virtuts ho mereixes tot, ¡tot!… I jo te jure per la gloria de ma mare, que sabré véncer tots els obstàculs i aplegar hasta tu ¡maredeueta!…
-Calla, Gasparet, per Déu, i dissimula que cap ací ve el tio Miquel el Negret, que ix de ta casa… de la portalada de casa el «Curro». Les veus de les xiques ressonaren tristes entonant la «salve».
El tio Miquel aplegà junt als nóvios.
-Hola, parella… -I dirigint-se al xic, li digué : -En ta casa t’espera ton pare per a parlar-te d’un assumpte…
Adeleta, penjant-se al braç el mocador de les almoines, se despedí lluitant amb les llàgrimes que cremaven sos ulls.
-Ahí te quedes, Gaspar… Adeu, senyor Miquel…
-¡Hasta la nit, Adeleta!… -li contestà el promés posant un bes en cada lletra.
-Adeu, fadrina… I tu, Gasparo, ves en seguida a casa que a ton pare no li agrada esperar…
Después d’estes paraules, el tio Negret s’alluntà malcorat per l’encontre aquell i Gaspar se reintegrà a la partida aguantant totes les ironies dels companys que ja s’impacientaven per seguir el joc.
