Miquel Bibiloni: Un batle ambiciós

Bm103bis-1878-3

En Colau duguént
vara que entra molt de préssa per la pòrta del foro y es dirigeix á la de
l’escala cridánt sa Raboa. -Pòch despues surt ésta.

Coláu.                                                 ¡Raboa!… Deválla un pòch

antes que venga la gént,

y que dugan aigordént

y qu’estiga encês es fòch.

Raboa. (sortint.)                                  ¿Qu’es estat?

Coláu.                                                                         Triunfo
completo:

repica sas castañetas.

Raboa.                                                ¿Tens sa vara?

Colau.                                                             Y sas pessetas,

que’s lo millor de’s butleto.

Raboa.                                                 Vamos,
vamos, contamó,

¿còm s’ha dada se batálla?

Coláu.                                                 Mos
guañyava se canálla,

y l’he duyta á sa presó.

Raboa.                                                ¡Jesus!!…(ab molt d’espant.)

Coláu.                                                                Heu he agut de fé,

perque la má anave bruta.

Que no’m prenguin per recluta.

Raboa.                                                 Es
mássa gròs es fasté.

Colau.                                                 Ell saps que son d’atrevits!…

Protesta y altra protesta,

qu’es aquella, qu’es aquesta

y justici, y fuera, y crits.

Y aumentava s’avalòt

cuant venía un ciutadá

que’s proposava votá…

y es trobava sense vòt.

Es estada una elecció

que ni Sorrilla y Sagasta,          (ab
ènfasis.)

-Diuhen que no’n vòlen casta

y crec que tenen rahó.             (riu.)

Raboa.                                                 Ben
fét, qu’aprengan, així…

y no t’escoltis rahons;

¡ay! si jò dugués calssons

no hi feya falta botxí.

Colau                          .                       Ja
han rebut un esclafit

que no’l sen durán á fira.

Mentras sèga á sa cadira,

seré
l’amo de’s partit.

Raboa.                                                 Bòno, y are, ¿que se fá?

Colau.                                                 Parte
en es jutje en seguida

y per segona medida

fermats á ciutat demá.

Será un còp mèstre.      (refregantse las mans)

Raboa.                                                                                ¡Salero!

Jò no cap á dins sa péll;

ja pòts dur alt es capéll,

qu’élls no valen… ni per céro.

Colau.                                                 Me’n vaitx á davés sa plassa

á vêure cóm va’s cotarro.

Raboa.                                                 ¡Alèrta!…        (prevenintlo.)

Colau.                                                (Mostrant un revolver.) A boca de carro

despararé bala rassa.     (Se’n vá)

 

Escena II.

Sa Raboa sòla.

 

Ja estau baix del méu domini

y
heu de sêbre qui som jò;

òdi
vos jura mon cò,

guèrra
á mòrt y estermini;

siga
rave ò aubergini

la
vos tendrêu que tragar,

que
tots teniu que pagar,

en
que vos doni amargura,

tota
sa rábia y tristura

que
m’haveu féta passar.

No hi ha plas que no’s cumplêsca

ni
dêute que no se pach:

¡ja vos ténch á dins es sach!…

¡vos heu quedat á la frêsca!

voliau
llepar sa brêsca,

y
heus he picat á sa coua,

sou
donetas de filoua

y
heu olvidat es papé;

però
jò heus enseñaré

lo
que sap fer sa Raboa.

Hem triunfat!… d’orgull rebent;

ja queda nòstro es poder…

corêt meu, respira aplêr,

calma un pòch es teu torment;

desde avuy teniu present

que no hi ha contemplacions,

multas, garròt y presons

vos donará aquesta mare,

que’s meu Colau du sa vare,

però jò duch els calssons.