Bm-1919-2
L’estela
Solitari va el vaixell,
per la mar asserenada;
el bressola tota onada,
joguineja el vent amb ell.
Fan els núvols un castell
on l’amor està encisada :
— pobra amor desamparada,
qui tingués ales d’aucell !
Qualque jorn se sent un cant
i el vaixell segueix errant,
desplegada l’ampla vela.
Sense mai arribà a port,
dóna al mar, abim de mort,
el somriure d’una estela.