Bm-1858a-2
Adèu á Mallorca
Sènt el cor que ja no alena
ab la forsa ab que alenaba:
es gel de mort dins mas venas
sènt que ma vida s’acaba.
Veix que aviat deixaré el mòn,
mès, fret, abans de romandre
vuy cantá’ demunt ma fossa,
girats mos uys vers ma patria.
Terra hermòsa hòn he nascut,
per qui he plorat mòltas
llágrimas,
jo t’ dich adèu pera sèmpre,
adèu, Mallorca estimada!
Jo volía que s’ mèus óssos
guardats per tu descansassen:
la sort me dòna altra fossa,
fossa hòn no geuen mos pares.
Adèu jo t’ dich, ¡oh Mallorca!
per sa derrèra vegada…
mès cuant m’hajen soterrat
jo vendré á veuret’ encara.
Vendré á veuret’ com un dia
cuant tòt sol jo men anaba
á alenar l’aire del cel,
ó á la
Seu á ajonearme.
Bres de pau de ma infantesa,
llit,
après, hòn anyoraba
l’amòr quel cor no tenía,
l’amòr que había somiada.
Terra d’hort y penyalás,
per la mar enrevoltada,
jo aniré á ton puig més alt
per veure’t tòta plegada.
Jo aniré á trobar sa fossa
hòn soterraren mon pare…
per s’abrassada de mort
que èll, morint, me demanaba.