Bm-1900-2.1
Á un borratxo
A
s’ hòrt de can Massanêt
vaitx pendre un gat de vimblanch,
y queya per dins es fanch,
tant si anava tòrt com drêt.
Pe ‘s pònt de Binibassí
ja no hi veya de cap uy;
de tant qu’ estava remuy
d’ es fanch d’ es mitx d’ es
camí.
Com vaitx arribá, no ‘u sé,
de tant qu ‘estava enfangat:
jò treya de s’ empedrat,
amb sus peus y amb su cap,
fòch, sens tení fugué.
El
sen-demá, de-matí,
mumare vengué a n’ es llit:
—aixequêt, massa has durmit,
qu’ es sòl ja va per aquí.
—Duys
òus y estopa de llí,
duys padassos y una bena,
que tench aquest pèu qui ‘m renya,
y no hi ha cap òs, ni vena,
qui ‘m vulga bé, demunt mí.
D’ es cap de vint y un día
a Raixa me ‘n vaitx aná;
y l’ amu ‘m va demaná:
¿Es metja qui ‘t va curá,
quina habilidat tenía?
Jò vaitx dí que no ‘u sabia,
perque ‘s mal que jò tenía
a ne ‘s mateix llòch está.