Pere Antoni Figuera: Introducció al Diccionari mallorquí-castellà

Bm-1840a-12.1

Algunas notas

 

        Para
llegir el mällorquí de aquèst diccionâri, y qui algunas (segóns el méu pôc
enténdre) pôden servir de algún tânt de ortografía mällorquina. Sia pués la

           1.a
Côm nôltros mällorquins tením tres êns, muda, tancâda y ubêrta, ô prenunciâm la
e de tres manéras, petít, fortèt, y
fôrt ab sa boca badàda, para distingir la una de las âltras no pôs câp accént
demúnt la múda, á no ser que sia llârga, y á las hôras li pôs el accént grâve,
qui es aquést (`) côm en menjarèm,
futur de indicatíu de menjar: demúnt la tancâda pôs lo accént agúd, qui es
aquést (´) y no sôlamént para denotar que es llârga sino que es tancâda, y
demúnt la ubêrta pôs él accént circunflêcs qui es aquést (^) y axí se veu el
môdo côm se hân de pronunciar aquéstas tres parâulas de unas matéxas lletras;
perô de divêrsa significació: Déu, deu,
dêu
; pués la priméra significa el Creador, la segona la tercéra persona
singular del presént del indicatíu del vérb dèurer,
y la tercéra el nombre 10, ô aquéstas âltras tres: seu, séu, sêu, qui la priméra significa gréix, la segona pronôm
possessíu, y la tercéra aquéll estâ assegúd.

           2.a
Côm nôltros pronunciâm la a y la o de duas maneras petít, y fôrt ab sa
boca badâda, côm ma pronôm, y pârt del côs, molt advêrbi, y môlt
particíp passâd de môlrer, no pôs câp
accént demúnt la qui se pronuncía petít á no ser que sia llârga, y á las hôras
li pôs el agúd, y demúnt la qui se pronuncía fôrt, pôs el circunflêcs, y axí se
distingèix ma pronôm de pârt del côs, y cos de guya, ó llôc per correr, de côs v. gr. de hômo.

           3.o
Côm en la fundició de lletra de estâmpa noy hâ lletra majúscula ab accént
circumflêcs, li pôs el agúd, y axí Àbre
que se pronuncíy côm si estàs escrit âbre,
y lo matéix en âltres térmes.

           4.a
Côm nôltros per lo regular dexâm de pronunciar la última r de la parâula, que se pronuncíy la a ântes de la última r
côm si tengués el accént circunflêcs, y la e
y la o côm si tenguéssen el agúd, y
axí amar, estimar, etc. côm si estâssen escrits, amâ, estimâ, etc.; y cavaller, paner, doctor, señor, côm si estâssen escrits cavallé, pané, doctó, señó, etc. De aquésta rétgla se
esceptúan los vérbs ser, esser, haver, y los qui ténen la penúltima llârga, com pêrder, côurer, etc.; pero la a
ântes de la última r se pronuncíy
sémpre côm si tengués el accént circumflêcs, encareque la síllaba de ântes
ténga el accént agúd, côm en pégar
que significa ferir, y axí se diferencía de pagar
qui vôl dir donar pâga.

           5.a
Que el térme mällorquí en qui heyhâ bl
se pronunciy côm si estás escrít ab duas béns, y axí doble com si estás escrít dobble.

          6.a
Que una sôla s entre duas vocals se
pronuncíy côm si fos z, y axí âse, câsa,
etc. côm si estâssen escríts aze, caza, etc. De aquésta rétgla se esceptúa
el pronôm se, côm en escriurese, romprese en qui la s
la fôrsa de duas.

          7.a
Las duas ss entre duas vocâls que se
pronuncíen côm una sôla en principi de parâula, y axí câssa, cossa côm la s de sânt,
sâbi, etc.

           8.a
Jamây se pronuncíy la s despues de
consonânt côm á z.

           9.a
Los dos punts demúnt la vocâl ântes de ll
denôtan que la vocâl fâ síllaba ô tota sôla, ó ab la consonânt de ântes, y no
ab la priméra l, y axí se distingèix
la pronuncia v. g. de röllo de pásta
ó de tabác de la de rôllo v. g. de
braser; perô quând la vocâl hâ de tenir dos punts y accént côm en capélla, se
déxan los dos punts y sôlamént se pôsa el accént; perque noy hâ lletra de
imprénta qui ténga dos punts y accént.

         10.a
La coma demúnt una consonânt axí d’, s’, qui se anomena apôstrofo, denôta que
la lletra qui el té se hâ de unir en la pronuncia ab la priméra vocâl de la
parâula qui se seguèix, y axí d’un, s’âbre se hân de pronunciar côm si
estâvan escríts dun, sâbre.

         11.a
Côm nôltros no tením ortografía ficsa, sino que cadahú escríu segóns li dicta
el séu câp, algúns térmes qui no se trobarân per ba, pa, ra, etc. se encontrarân per be, pe,
re, etc., y al revés. Aximatéix
algúns que no se trobarân per c, se
encontrarân per s, y al revés los qui
no se encontrarân per s, se trobarán
per c.

           12.a
Côm jô no hé fét el diccionâri para los sâbis, hé escrít los térmes mällorquins
axí côm se pronuncían vuy en dia segóns lo estíl familiar.

           13.a
Encâreque molts escrigan el particíp passâd, y el nôm adjectíu v. g. amâd en t, jô hé trobâd ser regular escriurerlos en d una vegâda que en la segona veu hey hâ d côm en amâda, y en t si en la segona veu hey hâ t com en escrít; pués la segona veu diu escrita;
perô los sustantíus sémpre en t para
diferenciarlos de los adjectíus.

           Última.
Si trôbas, ô Lector, que jô no escric ab bôna ortografía, no la prengas, perô
fén una millor, que méntras no la fâsses, continuaré en la méua.