Á LA MEMORIA
DE MA
INOLVIDABLE FILLA
NA
JOSEPA ESCANELLAS Y SERRA
Perdudas
las il-lusions
Y
acabada m’ alegría,
Escolta
tu, amada mía,
L’última
de mas cansons,
Que mon
pobre cor t’envía.
Trist
las flors per tu sembradas
Contempland
l’altre matí,
Aquellas
flors tan amadas,
Que d’el
sol d’Agost calradas
Ja’s
comensan á marfí,
Vaig
dirme: D’aquest roser
Qu’amb
anhelo ella cuydá,
Alegre y
pompós durá
El Maig
la rosa primer,
Y ella
ja no la veurá.
Pero
jo sé que no’s morta,
Y el
moment suspir ansiós
De son
abrás carinyós,
Puix la
mort sols es la porta
D’un mes
allá venturós.
Y
al cel la mirada alssand,
A un
núvol bla[n]ch que daurand
Anava
l’alba goijosa,
Rissuenya,
felis, gloriosa,
Ta
imatge’m quedí mirand.
Qu’
axi á vegadas texeix
Mon afan
dolsa visió,
Pero mes
suvent succeheix
Qu’ ab
qualssevol impresió
Mon
sentiment reverdeix.
El
rossinyol que festíu
D’el
torrent dal una planta,
Ahon té
son amat niu,
Sos
plers ó sas glorias canta
En clara
nit d’el estiu;
De
las fullas d’el jardí
L’apacibble,
suau remor,
Qu’ á
n’el pasar per allí,
Desperta
tarde y matí
L’oratge
afalagador,
Sembla
qu’ el temps ditxós van
A ma
vista de[s]plegand,
Que tu
entre naltros estavas,
Y ma
delicia formavas
El cor
de tots alegrand.
¡Qui
haguera dit, vida mía,
Que de
ta vivacidad,
Qu’
embelesat ‘m tenía,
Tan
pronte no quedaría
Sino un
recort adorat!
Sols
Deu sab ab quin fervor
Día y
nit li demaní
Que no
t’apartás de mí,
Pero
¡ay! no era un sér tan bo
Destinat
per’ está aquí.
Com
d’el vel que la ocultá
La
mariposa se’n va;
Puras
conservand sas galas,
T’ánima
extengué las alas
Y á la Gloria se’n torná.
El
doló inmens, l’agonía
Que
llevó yo vaig sentí,
Explicarse
no podría,
Ni sé
com no va finí
M’eczistencia
el mateix día.
Qu’
ara, de tu separat,
Com
aquell arbre he hi quedat
A n’el
que furiós arranca
De cruel
vent un embat,
La mes
ufanosa branca.
Pero
en mitx d’el desconssol
Que ma
ventura arruina,
Benehesch
la llum divina
Que mon
cervell com el sol
En día
clar il-lumina.
¡Pobre
ánima qu’, abatuda,
Sent de
la dubta ’l fibbló!
Prega tu
á Nostre Senyor,
Que de
tan fatal cayguda
Sempre
lliure ‘m vegi jo.
Perque
si la fe perdés
¡Oh bon
Deu! ¿qué de mi fóre
Quan per
alivio digués
A mon
cor que tant l’anyore:
Ja no la
veuré may mes?
Lluny
de mí las ruins doctrinas
Fruit
d’el orgull malehit,
Que per
tots s’han espargit,
Novas
coronas de espinas
Per’ un
cor qu’ está afligit;
Lluny
de mí la vana ciencia
Qu’ al
home aparta de Deu,
Vull com
tu en santa innocencia,
Viure
ferm en la creencia
Que vaig
vertí en el cor teu.
Y
en aquelles nits tan bellas,
Quand un
conssol demanand
Mos ulls
alssi á las estrellas,
Vull
podé dir: Darrera ellas
L’amor
meu m’está esperand.