Bm-1600*b-2
No te espantes que jò cànt,
Perque
m’ en pren com al cisne,
Qui quant ja no tè esperansa
Cantant acaba sos dias.
Com veix
que ma desventura
De poder parlarte ‘m priva,
No
es molt que ma vida acapia,
Puis
d’ aliment ma servia.
Mos
ulls llamentan y ploran,
Mon còr se romp com á vidra,
Mas
entrañas s’ arrabassan,
Ma
esperansa se mostia.
Com veix
que tú no tens culpa
Sino alguns qui no deurian…
Perque
si en tal perseveran
Es
imposible que viscan.
Plòr
aquell estat alegre
Que
jò parlarte solia,
Y
are per ma desgracia
Apenas
mos ulls te miran.
Plòr
la llibertad passada,
Que
impediment no tenia
Pera servirte á la clara,
Que era lo
que em dava vida.
Mes ara vòl la fortuna
Mostrarse
ab mí tan esquiva
Que no em dona llòch, pastora,
Perqu’ una paràula et diga.
Pero
tot axò no basta,
Perque
mon còr may te olvida,
Y
diven que la privansa
A
mes apetit obliga.
Axí puch dexar de amarte,
Pastora,
sia que sia,
Com pòt el
mar axugarse
De sas
àyguas cristalinas.
Pastora
mia, procura
Fer lo
mateix, no m’ olvidas,
Y las paràulas qu’ em dius
Fe
que no sian fingidas.
No
desmais en mon voler
Y
de lo que et dig confia,
Perque
lo amor vertader
Sa
prova ab los imposibles.