Caun las fullas
Caun dels arbras las fullas; nel gialdí
tot és tristura, pror…
Lu vent allunt las polta coma sommius
che per sempra s’en van del nostru cor.
Són las fullas che caun a poch a poch
llàgrimas de agunia,
són las fullas che caun coma lus ans,
de giuventut i de la mignunia.
Cara fulla una pàgina de llibra,
del llibra de la vira;
una pàgina bella che sa tanca
a ma un suspir, dasprés che l’has lligira.
Un amich, una dona, un daspraié:
cara fulla che cau…
un arracolt che ratorna al cor,
un arracolt de dulor, de pau.
Ma turnarà nel món la primavera
a ma l’abril flurit;
ne l’arbra tra las novas fullas verdas
cantarà’l rusignol torna de nit!
Ma quan l’atungiu fret de la vira
presa de astrachitut,
fa caura a uns a uns to’lus ans,
lus ans bels de la giuventut,
són las fullas che caun a poch a poch,
llàgrimas de agunia,
sommius che sa dastaccan dulurosus
per sempra, com la bella mignunia.