Bm-1702-3
(…)
FABRÍCIO Digne
de admiracióy de llàstima tembé
és estada la acció
de Remon Llull, com diré.
Anava dona
Eleonoroir missa a la Catredal;
Remon ab lo seu cavall
le seguia sens temor.
A la
iglésia és entratab lo cavall, el farfant,
causant a tots gran espant
home
tant desesperat.No sé a què à de parar
est
tant gran atreviment,de
llevant fins a ponent,no
se’n pot imaginar!
(Surt Surredillo corrent ab crits.)
SURREDILLO Jesús, señores,
Jesús!Jesús, Jesús, sant Antoni!
Fassen-me tots testimoni
que jo no vull veure pus.
Y vostè,
señor Fabrício,no·u sap qui si és trobat?
El cavall té més judici,
qui a l’últim s’és girat.
Un
homo dat al diable,jo no sé què se à de ser!,
de la iglésia fa establa!
No vaix per bereiar-me!
Vostè,
señor don Valèrio,qui desvia gent casada,
vostè la causa és estada
que·l meu señor va per terra.
Un tant noble cavaller!
Tota Mallorca es riu d’ell.
Cridant
es al·lots estàvanquant véran una actió
de un homo sense rehó,
que casi «aley» cridaven.
Y
la pobre Eleonor,plorant y empagaïda,
trista, confusa, afligida
casi li mostrava el cor
y,
vehent no aprofitava,es
cranch des pits li mostrày, mentres ell y anà,
ses
mans ja li tremolàvan.No bastàvan es al·lots,
puis
la altre gent cridavay
tots pasmats estavande veure es evelots.
Jo
no sé que n’é de dirde un ase com aquest;
no li falta sinó rest
y que el treguen per aquí;
si à perdut es judici,
puis
a la Seu va a
cavall,aportar-lo
a l’hospitalo
pendre’l per el Sant Offici.
(Va-se’n.)
FABRÍCIO Si no és
miracle del cel,jo altre remey no·y sé.
VALÈRIO Em
causa un gran terrortan estraña novedat;
que a tant sia arribat,
de Remon Llull lo amor.
De
tot el mal que obravaa mi la culpa em daran.
Y dígan lo que voldran,
que jo no l’aconsellava,
antes
bé jo lo avisaveque era mal son pensament;
el meu consell no escoltava,
proseguint en son intent.
Anar
jo acompañatab Remon Llull és el motiu
de què la gent ara diu
que l’é mal aconsellat.
Jo
ja li seguia el vent,moltas voltas obligat
de la nostra amistat,
però may consentiment
doní a tal desberat.
Vullau,
señor, perdonarel mal que puch haver fet
ab lo meu cohoperar,
que de veres me’n panet.
(…)