Melius est nos mori in bello quam videre mala gentis nostrae et sanctorum.
Millor és que nosatros morim en la guerra que vecham els mals de la nostra chent y dels sans. Són paraules del Esperit Sant en lo primer libre dels Macabeus, capítol 3, vers 59.
Glòria a Déu que com a pare nostre amorosíssim nos ha deixat en la Sagrada Escritura, no sols una pintura perfectíssima de les presents calamitats sinó que també les armes poderoses per a lliurar-nos de elles y triumfar dels nostre enemichs. El poble més querido de Nostre Senyor, el més favorit en maravelles inaudites, el que tantes voltes triumfà de tots els seus enemichs, els descendents, dic, de Israel, es veguen acomesos e invadits per un tirano Antioco que tot ho porta a sanc y foc, que no perdona etat ni sexo, que porta la segua tirania hasta el temple sant de Déu, el despoja, el roba, el saquecha, y difundix per tota la Judea el susto, la mort, el estrago, la ruïna. Mes qué? Del mateix fondo de aquell poble tan aflichit y abatut halsà el Señor a un Judes Macabeu, el ompli del seu esperit y el fa clamar als seus paisans: Melius est nos mori in bello, quam videre mala gentis nostrae et sanctorum. Com si diguera, què feu en les vostres cases, tancats de por, esperant quant a eixe mònstruo li done la gana de llevar-os la vida o portar-os esclaus a la segua terra?-NO ÉS MILLOR MORIR EN CAMPAÑA Y VEURE SI EL PODEM MATAR A D’ELL QUE ESTAR-SE MANO SOBRE MANO MIRANT COM MATA Y CAUTIVA ALS NOSTRES CHERMANS? TXIU, TXIU TOTS els que encara conserveu algun amor a Déu y morim primer en lo cam de batalla que veure tals desdiches. Melius est nos mori in bello quam videre mala gentis nostrae et sanctorum. Cosa admirable! Efecte maravillós de la Divina paraula! Al instant el seguiren y después de molts combats y batalles en què Déu manifestà milagrosament el seu poder a fabor dels Macabeus, logrà el fi que se habien proposat, que fon destruir al Tirano y lliurar la segua pàtria de la més llastimosa esclavitud. Ara, no pareix que tot asò sa hacha escrit especialíssimament per a nosatros els españols? No és esta una pintura perfectíssima de lo que estem veent y tocant per nostres mans? No se encontra España acomesa furiosament per un tirano pichor que Antioquo que tot ho porta a foc y sang? Què paraules podia yo, pués, pendre de tota la sagrada Escritura per tema del meus discurs millors que les Judes de Macabeus per a parlar-os en nom de la Junta Suprema de Valencia? Si el cas de estos dies calamitosos és practicament el mateix no deguen ser lo mateix les paraules que animen, com allà al remeu dels mals que nos aflichen, y més estant consagrades per el Espirit Sant? Glòria pués a Déu, torne a dir, que nos dóna la enfermetat y la medicina, tot a un tems! Y vinguen hòmens, vinguen exèrcits de hereges que els españols encara que pecadors són cristians antics, y ara animats del espirit dels Macabeus se estimen més morir en la campaña en defensa de la segua lley que viure quiets en casa. Sí señors, vé pot el dimoni portar tots los fills del Seu Esperit que ha engendrat en Fransa per espai de més de do-sens añs que así s’an de estrellar tots en la pedra angular de la nostra fe puríssima, en la rellichó santíssima de Jesu Christ. Sí, nosatros confesarem que som pecadors, que mereixem asò y molt més; mes llunt de acobardarnos a vista de tant de canó, de tant de sable, de tant soldat, tot enviad contra la Yglesia del Señor per a destruirla, direm a veu plana que la divina Providència es val de estes guerres cruelísimes per a purificar-nos, per a fer que aburrim més este món miserable, y estimem com se deu el cel, y en fi per a que campeche més el seu poder, que es val ara de una nació, la més pobra, la més desprevenguda, la més abatuda en lo concepte del tirano per a abatir-lo y confundir-lo més y fer-li veure que no és omnipotent com ell diu y blasfema, sinó un pobre home miserable que demà serà menchat de cucs y sepultat en el infern.
(…)
