Los jagants i la cucafera
Article per als xiquets
Eixos díes de les vacacions de Nadal, son los vostres díes més feliços, xiquets tortosins, lectors novensans de «La Zuda».
Son los díes dels belemets construits en figuretes de fang comprades a casa les Lluquetes; en la verda molsa arrancada als ribassos dels camins; en plantes aromàtiques cullides al barranc del Rastre. Son los díes de la sabrosa tortella, qu’es de marsapà si vos la compra’l padrí. Son los díes dels Reis, dels Reis que venen d’Orient, per les senderes que afluíxen al Coll de l’Alba, carregats de jugarrons.
Xiquets que, com sol dirse, veniu al mon en un pa baix de cada aixella, en senyal de que sou l’alegría i la prosperitat de la llar cristiana, escolteume. Com qui juga a perra perronda, assenteuvos pel meu voltant. No va de cuento, sino d’historia.
Anem a veure: ¿quin concepte teniu format dels nostres famosos jagants i de la no menos famosa i terrible cucafera? ¿Qui de vatros ha vist la partida de baptisme dels primers i quànts anys li suposeu a la segona? (Vaig a fer un xiste nou: no hu preguntesseu a n’ella, pos com a dòna qu’es se’n llevarà la mitat).
Si no penseu en la mona de Pasqua —vatros que sempre feu cara de Pasqües— i pareu atenció, jo vos contaré, punt per agulla, la historia dels jagants i la cucafera, quin origen se pierde en la noche de los tiempos, com solen dir los periodistes i conferenciants primerencs.
Los jagants de Tortosa no son de la nostra època. ¡Bons estàn los temps per a vindre al mon homens extraordinaris en talla i en virtuts patriòtiques!
Eixos jagants, marit i muller, o siga lo jagant i la jaganta, que’s passejen magestuosament pels carrers de nostra ciutat en la diada de Corpus i de la Cinta, fa anys, fa sigles que conviuen en natros, que son los nostres hostes, que’s desperten en puntualitat cronomètrica quan senten lo vol de campanes de la Sèu; ell per a afeitarse i estarrufarse aquells bigots que vatros, oh familieta tortosina, contempleu de reull pos la temor va a mitges; ella per a arreglarse’l pentinat i estudiarse, davant de l’espill, la rialleta que farà quan siga objecte de les mirades de tota la gent. ¡Al fí coqueta, i no de Sant Blai, com totes les dònes!
Pos… com anavem dient: los actuals jagants van vindre a Tortosa l’any 1858, en ocasió d’unes festes de la Cinta memorables, quan va ser majordomesa la Reina Isabel II. Pero jagants, a la nostra terra, sempre n’hi ha hagut. Quan siguesseu més granets i sapiguesseu llegir i compéndrer la historia tortosina, ja’m donareu la raó. Ara sí que no mos queden més que eixos dos jagants, missatgers de les alegríes del poble en les festes més solemnials i casolanes.
¿I qué direm de la venerable cucafera? Ella sí que n’es de velleta i digna de tota estimació. Es un animal antediluvià, no von càpigue ducte, i per certes parauletes que hai pogut anar lligant en uns pergamins molt antics, quasibé tinc la certesa de que fou contemporànea dels primitius pobladors de Tortosa.
¿Pos qué us creieu? ¿Qué era de fusta? ¡Desgraciats! ¿No von recordeu del ditxo dels vells, dels vells que no enganyen mai, pos parlen per experiencia? Quan a un li passa que, prenentse una cosa a broma, li surt lo tret per la culata, se li diu: ¿Veigues si la cucafera es de fusta? Ara, això de que’s minja als xiquets, ja son figues d’un atre paner. Jo no negaré que, en lo transcurs dels sigles, no n’haigue fet alguna com un cove, per exemple, en un dia de molta galèpia, o quan algún xiquet ha sigut més dolent que Caín; pero, ordinariament, la cucafera es bona, té entranyes de mare, com que hu es de dos o tres filletes, totes d’una mateixa catxillada. No estiguesseu esparverats, que per a amansir cucaferes i no incurrir en penes de còdics, lo remei es ben senzill: —Fes bé i no fasses mal, que atre sermó no’t cal.
(…)