(…)
Prove, pues, la conclusió:
de ningun home de bé
pot creure’s que tinga amor
a Maciana desonest;
perquè és contra la luxúria
efficasísim remey;
tant que, de veure-la a soles,
sol reboldre’s lo ventrell.
Ans bé, tots dehuen pensar,
discurrint cristianament,
que ningú la podrà veure
ni pintada en la paret.
Luego no hi pot aver home
que no crega fermament
que, perquè la volen mal,
la reprochen los de més.
Ni de mi hi pot aver home
de discurs tan pestilent,
que entenga que per passió
a Macianota defench.
Luego els altres, per contraris,
no poden fer gens de fe,
hi yo, desapasionat,
a soles crèdit mereixch,
luego el món universal
deu creure piadosament
que és provable ma opinió
y que no o són les demés.
Ad açò responen ara,
en tant gran descrèdit meu
que, si em digueren bochí,
menys fóra el meu sentiment.
Més volguera ser mil voltes
esbirro, sag, tabaler,
alcabot, ladre, cabró,
borracho puto juheu;
més volguera tenir tinya,
ronya, lepra, mal francés,
porcel·lanes, almorranes,
lúpia en lo nas, dur braguer;
més volguera ser capó,
tort, coxo, cheperut, sem,
y, ab barbes de cardador,
tenir com a dona el mes;
més volguera, en fi, penchar-me,
que és dels mals lo mal darrer,
per ser sucesor de Judes,
que no aquestos cudolets.
Dihuen, pues, que yo a Maciana
sols per passió la defench,
y no és açò lo pichor,
sinó la rahó per què.
Diu que corps en corps no es piquen,
¡o, santíssim Sacrament!
Que sols per no oir yo açò
no me’n vacha a ser duler.
Diu que só leig com Maciana,
que en lo color som parents,
pues, si és ella tota tinta,
que yo só tot carboner;
tal és Ali qual Badali;
que los dos fem bell parell;
y si corps en corps no es piquen,
mal yo a ella picaré.
Allà vaig com una rugla!
Y que no só tan orrent
com Maciana he de provar
luego, al punt de fresch en fresch.
A un amich li vaig legir
un tros de aqueste procés
a on la pinte, com an vist,
a la tal, divinament.
Y no és alabar-me el dir
que bé la é pintada, pues
li pareix més lo retrato
quant més errors fa el pincell.
Vaig al cas: lo tal amic
va tenir, la nit següent,
visions de tots los diables,
faunos, tigres, penchats, serps.
Sols per oir-la pintar
va dormir tan inquiet,
ensomiant mil blasfèmies,
imaginant mil torments.
Pues a mi me ha vist mil voltes
—y encara nadant nuhet—
y may à ensomiat faunos,
dragons bruxes ni serpents.
Luego, tot allò que dista
lo pintat del verdader
—pues pintada fa visions—
serà que yo més orrent.
Yo vull dir que yo só un fauno,
que só un tigre, un leonet,
negre, leig, cara de gos:
no per això li parec.
Tot açò en un home és gràcia,
pues fa cara de valent;
mes, a una dona li fa
una carassa de leu.
Si yo fóra afeminat,
sent lo seu tall omenech,
com los dos declinaríem
de aquell sexo que·ns cabé,
sí seríem pareguts,
en estar fets al revés.
Mes, ara, que ella és mal feta,
yo ben fet: no·ns parexen.
De més que yo só polit,
só moreno, gracioset,
tinch uns ulls com a rodelles,
—que és molt poch—, com a broquers.
Però, no, no·m vull pintar
per no omplir-me el cap de vent,
que és forçós el desvanir-me
vent-me tot quant çó, tan bell.
Sàpien que la mehua moncha,
sobre ser com un nabet,
pareix molt als Pirineos,
en dur ropaches de neu.
Front y coll, tot són jasmirs;
tots los morros són clavells;
y li estan guardant lo cor
de açusenes dos pomets.
Lo color lo an arrastrat
de turquia els seus cabells,
mes, ¿a qui no se’n durà
tal bellea de un cabell?
Les selles són corbelletes
y és lo nas lo maneguet,
que, sent la cara un jardí,
és forçós este aparell.
O seran uns archs les selles
ab què els ulls maten la gent,
que bé es veu en lo esgarrat
que aquells ulls són bandolers.
Que la sehua boca és rica,
que té perles y altres béns,
cantant o clama a l’ixir
ab tanta gala la veu.
Sens dupte a ella y Maciana
de huna les feren sernent:
Maciana fou lo segó,
la mehua moncha el floret.
(…)