Al mitj del carrer
—Pst, pst. ¡Senyora Tuyas!
—¡Uy, Jesús! ¡Senyora Monjó!
—Dona, ditxosos los ulls…
—Ja ho pot dir, sino que, jo li diré; no hi estat gayre bona.
—¡Oh! donchs bé fa una cara prou rehixida! ¿No ha estat pas cosa de cuidado?
—¿Qué diu? Sis dotzenas de sangoneras, manxiulas, banys de mostassa… ¡filla, ab res m’adobava! Fins que…
—M’ho hagués dit á mi, tot aixó no hauría estat res. Miri, la meva noya enrahona ab un fuster que, mal m’está’l dirho, pero li asseguro que per cosas aixís, vamos, de malaltietas… ¡Ah! ja deu saber que la caso… ¡ah! sí, si; la caso. Vegi, no tenía res més de cap que venirla á veure per dirli; pero vaig tan atrafegada, que l’un día per l’altre, l’un día per l’altre, alló, ¿sab? demá, demá, y com que las personas s’encuantran, que las montanyas no ¿sab qué deya?, quan ménos t’ho pensis te surtirá tras cantó.—Ay, miri que ve un cotxe!—i velhi aquí; tal fet, tal dit.
—Sí: de vegadas un…
—En demés; sí, sí, la caso. Un minyó molt conforme, miri. Treballador y tot lo que vulgui. No es perque jo ho digui; pero, vamos, per ser fuster se coneix que li han dat bona criansa. La mossa ja té l’anell… ah, sí, sí; n’està tota joyosa ¡uf! No val cap mil lliuras, no’s pensi; pero, vamos, per sé de un treballador, li dich que fa goig.
—Vaja, m’en alegro. Donchs tornant ab lo meu mal…
—Ah, sí; ¿per qué no m’ho deya, tonta? ¿Sab qué deya’l meu sogre? ¡desgraciat del que ha de tractar ab metjes! Y tenía rahó; perque’s veuhen uns desenganys… Ahir mateix van enterrar l’amo de la casa. ¿En vol de metjes? ¡Més n’hi hagués hagut! Allí de ampollas, de pegats, de putingas…—Pst ¡jova! miri qui li cau l’agulla del monyo! En demés ¿qué deya jo? ¡Ah! van comensá si será aíxó, si será alló; ’l pobre home, no sé qué‘m tinch, no sé qué’m tinch, busca d’aquí busca d’allí, li van fer mil antruperis y ab dos dias ¡qué! ab un dia y mitx va ser mort. Calli… ¿un dia y mitx? Sí; perque jo tornava del Born que debían ser cosa de las nou…
¡Pássiho bé, senyor Magí, ab la companyía!
—Ara se li ha mort l’oncle, que tan de bé li ha fet Deu. Ab aixó, eran las nou ó per quí, y jo que veig la criada que entrava corrents ab un got tapat ab un paper y vaig pensá: ¡Uy Jesús! aixó es que tenen algun malalt; y vaig dir entre mí ¡bah! deu ser la senyora Munda que sempre está malicosa; pero pujant la veig que obra la porta y dich; aném, no es ella. Surto á la finestra del cel obert y dich á la cambrera que la conech de molts anys: escolta, Carme; ¿que teniu algun malalt? y’m respon: l’amo; pero’l metje diu que no será res. Me’n alegraré; li vaig respondrer, y com de fet, era un bon subjecte, Deu l’hagi perdonat. Pues señor, ¿no será res? l’endemá á las cuatre de la tarde, li agafa de repenta un treball. Correu-cuiteu, correu-cuiteu, ¿qué tal va ser la cosa, que ab un xich mes l’extremunció no hi es á temps? Per aixó sempre dich ¿Metjes? Deu me’n guart.
(…)
