Una volta hi eran marit i mullé, i tanivan tres fillas totas bellas minyonas. Lu para era malcant, ma havia fet bancaruta i sa la campava proba assai. La patita anava a cullí frols i feva buquetutxus i lus vaneva. Un dia aquesta minyona anant a cullí frols, avançant, avançant, sa li és fet nit. Alhura ella veu aqueix gran parau; s’és acustara i veu que lu pultó era ubelt i ha dit: “Ma rafutgiré an anquí fins a fe dia,” palqué s’era paldura. Dasprés no antanent asquimutju, és muntara adamún, i troba la polta ubelta, i veu aqueixa bella apusentu antapasara i ben amubillara; entra a un’altra polta i na veu un’altra milló i milló amubillara; entra a un’altra i veu una bella apusentu ben muntara ama un bell llit i així ha trubat dotza apusentus ben muntaras. Peró ella era cuntenta de trubà un bon llit de sa rapusà, ma taniva apatitu, qu’era tot lu dia sensa mantjà. Finalment entra a un’ apusentu i veu aqueixa mesa ben aparallara; a mitx de la mesa, una supera de prata, lus prats de prata, tassas i pusadas també de prata. Era própriu una mesa principesca. Ella dastapa la supera i troba aqueixa bella minestra; dasprés hi havia un pullastra i prats an doç. Ella ha mantjat que sa n’és cunsurara, i ha bagut bon vi sensa veura mai gent, sempra plurant la famiria, que s’era paldura. Dasprés astraca, tot lu dia caminant, s’és culgara. L’andamà sa n’és alçara i ha trubat la vasia ama l’algua per sa rantà, la curació pronta i un pané ama tanta trabals an racam de or i de prata ancumançats. Ha vist una finestra, l’obri palqué no sabiva a on tucava, i veu aqueix bell jaldí: “Ai! qui bellas frols!” ella alhura ha dit: “Si puguessi dabaixà a na cullí!” Ma com a dit aqueix jaldí és d’aqueix parau, és manasté de calçà la polta. Finalment dasprés que ha girat totas las pusentus ha trubat la polta. Alhura és dabaixara al jaldí i s’ha fet un gran buquet. Mentras sa n’astava fent lu buquet, veu aqueix gran mostru an terra tot ancaranat, qu’ella n’ha pres un gran assustu. Ell li ha dit: “No t’assustis, no ta mancarà arrés.” I alhura ella li ha dit: “Io ma’n vull anà on la famíria mia.” Ell li ha dit: “On la famíria tua, io no ta puc pultà; io ta donc aqueix diamant, que tu am’aixó veuràs tot alló que fan an casa de la famíria tua.” Ella ha pres lu diamant i ha vist lu para i la mara i las jalmanas plurant la mancància d’ella. Ella cara dia trubava lu llit fet, lu pransu praparat; la nit la cena també aparallara; i al maití la curació praparara; a ella no li mancava arrés, que astava com una principesa. Maití i talda mirava a lu que feva la famíria, i sa’n dabaixava al jaldí a raunà amà’l mostru, que sa dieva Belindu. Un dia sa n’aixeca, va a la finestra ama lu diamant per mirà la famíria, i veu an casa de l’aqueixa muntà i dabaixà lu dutó, las jalmanas plurant: pren ella, dabaixa al jaldí i diu a Belindu que an casa del para hi havia gent mararta, que las jalmanas eran plurant i que lu dutó muntava. Alhura ella li diu: “Deixa-ma anà.” Ma ell li ha raspost: “Si tu vas, no hi véns més.” Dasprés de tanta ampregus d’ella, alhura ell li ha dit: “Io ta dungaré un cavallutxu que ta pultarà fins an casa tua; peró passat lus tres dias, tens de vaní.” Ella sa praparava per anà an casa del para , i ell li ha dunat una scàtura de cunfitura i li diu: “Mira, aqueixa scàtura de confitura, és per dunà a mantjà al cavallutxu, que ta polta an aqueixus tres dias que ses an casa de tun para; no ta n’ulviris de li dunà a mantjà.” A ella li ha dat una bossa de munera per da a la famíria. Quant és dabaixara a dabaix, troba lu cavall pront dret a sa seura, que l’ha pultara an casa del para. Aqueix era a llit muribundu, ma tota la famíria apena l’ha vista, li s’és gitara adamun de l’alagria. “Ai! jalmana mia! Maria mia! filla mia!.” Tots, finsa lu para sa l’ha abraçara. Alhura lu para li ha dit: “Filla mia, mancu mal que primé de murí he tangut aqueixa cuntentessa de ta veura, palqué t’havia plurat per molta.” Alhura ella li s’ha racuntat tot lu fet com era sucçaït.
(…)
