III
—No li die io, sinyô Agna, que l Corpus en ma casa no serie die de goig? Pareix mentira que no puguem passar dia de festa en pau i quietut! I de tot ne té culpa eixe vi de les tavernes, que s’havie de tornar arsènit. Que poc sanderi va tindre l que va plantar el primer cep!
—Calla, dòna! No digues deslligos! Pos que un traguet de vi en les menjaes sente poc bé al còs? El mal no està en el vi: està en els que no saben beure i s’emborratxen.
—Io no sé ont està el mal: lo que puc dir-li es que no passe dia de festa sense plorar.
—Bé se coneix en els ulls, que ls tens botinflats, que la sarracina de hui ha segut forta.
—I no u havie de ser, si n’hi ha pa morir-se i arrapar-se l monyo i pegar-se cabotaes a la paret!… La passaeta de cacauero que m’ha fet hui no té perdó de Déu. No més de pensar-ho me s’empuge la sang al cap i me pose com un lluquet.
—Chica, chica, no sigues aixina i pren-ho a bones fusaes. Demprés de tot, que? Alguna guantaa?
—Més haguere vallgut que m’haguere fartat a palo, que no vore-m en la vergonya que m’ha fet passar eixe lladre. Si té l’ànima més negra que un tió!
—Pos que t’ha passat? Desfoga-t, dòna, com si io fóre ta mare!
—Ai! Si no siguere per esta miqueta de consol i per l’amor de la familieta , temps fa que no viurie… Vege si es poc grossa la de hui. Anit toquen les huit, i les nou, i les nou i tres quarts, i tal home sense vindre a sopar. Avant: demprés de la fartaa d’este matí no tindrà fam. Donem-li que menjar al còs, que u demana, gitem a la familieta i esperem-lo. Toquen les onse, les dotse i la una, i ell sense parèixer. Cançaa de becar en la caíra i d’aguaitar a la porta i d’anar a la Bodega i a câ Pistola i no encontrar-lo, vaig i me gite. Pos tinc quimera que encara no havia pegat els ulls ia estave ell pegant pataes a la porta. Me tire del llit, encenc el cresol, i en camisola i en les sabates en chancla baixe a obrir-li. Me venien unes temptacions de dixar-lo a la fresca!… Més m’haguere vallgut! Poro me cridave en tant dolça i tendra veu, en tanta salameria, que, la veritat, partie l cor, i li vaig obrir la porta. I com ell no entrave i no parave de buscar per l’acera, io, tonta de mi, ixc en el cresol a vore si encontrave lo que havie perdut, i ell en un bot se fique dins de casa i me tanque fòra. Més d’una hora vaig estar cridant-lo, i ell, lo lladre!, sense obrir.
—I no t va obrir?
—Cah, dòna! Si això es més goç que l goç de Pandonga! Ni a bones ni a males, ni demanant-li-u per l’amor de Déu i dels nostres fills, no va haver mans de que m’obrira. I cançaa, i veent que no traíe trellat, en camisola i en més vergonya que l món, men vaig anar a câ la meua Doloretes, a esperar a que s fere de dia i vestir-me en roba de la meua germana.
—Chica, quina passaeta més serrana!
—Pos esperes, que ara vorà aont arribe este lladre. Dende les sis del matí io no sé ls viatges que tinc fets a casa, i sempre la porta pel nassos. Per fi, allà entre nou i dèu torne, i ia estave Cunegildo a la porta del carrer. I no més me veu escomence a cridar: «Açò són hores de vindre? Aon hauras passat la nit, goça, més que goça? Ací no tingues que posar els peus, pendanga!» M’ha posat com un drap, m’ha dit les trescentes. Io no sé lo que he plorat! Dende que sóc casaa no he tingut un dia pijor que este. I els veíns encara m’encenien més la sang rient els destarifos de Cunegildo. Si no siguere pels meus fillets de la meua ànima…
—Chica, eixa feta es massa grossa: si no fore perque me u dius tu, no u creurie.
—Pos cregue-se-u, que es el pur Evangeli. I, pa acabar d’apanyar el ball, demprés de posar-me com un dau, escomence a abraçar-me i besucar-me i tirar-me requiebros davant dels veíns i voler que ballàrem un fandango. I vege com estarie io quan escomence l ballotit i la canturel·la:
El fandanguito de Calis
a la puerta lo tenéis,
emborrusat en una manta
i embrutats els sarauells.
—Pos mira, Tereseta: dóna gracies a Déu, que més val que li pegue per fer eixos deslligos, que no per repartir llenya. Entonces sabries lo que es pà de dolor! I no plores, chiqueta, no plores, que ningú s’engordix de plorar: tira a viure, que este món es aixina, i aixina l’ham de dixar. I, demprés de tot, ¿no va patir més que nosatros el Nostre Sinyor, i ere Déu?… Ous, ous el senyal del bol? ara mateix eixiran les grupes. Anem a vore-les, que hui no es dia de plorar, que es dia de goig:
Tres dias hay en el año
que rellucen más que l sol:
Cueves Santo, Corpus Christi
i el dia de l’Assenció.