Estimats paixans y amics:
Fa prôp de sincuanta añs que respigôlo pels bancals del pasat y del pressén d’esta vila nôstra, y hay replegat moltes y bônes espigues. D’estes espigues, hay fet pans, en la torpessa d’un mal pastisé, y abuy ving a oferibos la primera fornada. Feume la honra d’aseptamen un troset, llesca u bôra, molla u crosta, segons la ferramenta il gust de cada u, y veurém si tos agrade. No estic gaire segú de que tots li trobeseu bona sabia, perque yô no ting maña pera fe un pa de bôn coló, tôu, bonic, acabat; potse a la solera y trobareu sêndres y hasta carbons de coscoll, potsé agréxo la pasta, potsé estará mal cuit; pero de tot aixô ne tindré la culpa yô, no’l blat, que’s bô, de cassa, calaseitá pels cuatre costats, com que ha vengut rodán añs y més añs com si diguerem desde Masalssines a la vall d’Areñs, y de la vall d’Areñs a les Pitarreres y de les Pitarreres a la vall de Vilanôva; y un blat així, que pôrte’l fósforo y les sustansies de la nôstra têrra, ha de dí per fôrsa a la nôstra sang y ha de se sustansios y d’alimén.
Me propôsso, pos, de cuán en cuán, fetos convidades de pa de cassa; y éste sirá’l titul xineral de les meues convêrses. Xirarán sobre la histôria, costums, tradisions, creensies, dichos, llengua, interessos y conveniensies de la vila, es dí, que sirán verdaderes pasterades, y ojalá nou siguen masa.
Conec que tos sorprén esta manera de parlá. Pero dieume: sis trate d’un convit amorós de pa de cassa, combé que tot sigue de cassa, y no u pareixeríe totalmén si desgranarem la convêrsa en castellano. ¿Cóm podríe resultá lo convit tan planet, tan amorós, tan de dins com yô dessixo? No, no: ham de parlá en lo llenguatxe que ha fet lo seu niu entre’l Algas il Matarraña, entre’ls Xermanells de Maèlla y la vall Rovira; ham de probá, sisquera un camí, si te sava, si te ñirvi, si es qui pera espressá en termes dessens tota la vida local, desde les côsses més senssilles a les més altes, desde les côsses del cap, del entenimén, en les seues llumenaries, a les côsses del côr de la voluntat, en les seues tendrures y afecsions.
No’m cal esforsá en demaná la benevolensia y atensió del auditôri perque tos conec, y sé que sou cariñossos y atens. De segú que’m guardareu més considerasions que yô mereixco; pero yo’m propôsso fem un pôc digne de les vostres bondats, esmeranme cada día més en fe agradables estes convêrses. Teniu entés que no les guíe una vana ostentasió de sabé mol; pos no es mol sabé, coneixe les cosses d’un pôble menut después de veúreles sincuant’añs; aixó si, en ulls afisionats y amorossos. Penseu qu’estos humils treballs no tenen atre môvil que inclinasió natural, y hasta la obligasio cristiana, que tením tots de comunicá als nôstres xermans lo poquet d’útil que ham replegat pel camí de la vida.
Abui parlarém d’una costúm mol simpática: del tronc de Nadal.
Lo Trong de Nadal
Yô hay vist a tot arreu mantindres be les costums poêtiques de la nit dels Reis. A totes parts hay vist criatures plenes de inosensia encantadora qu’an omplit de sibada u de segó les seues sabatetes pera possales a la finestra, cregudes de qu’oferien lo milló prenso als caballs dels Reis cuan pasaríen aquella santa nit, entre’scarches u sersades camí del portal de Belén peró adora’l Niño; y se qu’eixes criatures aquí, y a Madrit, y als massos amagats entre les sêrres nevades, y als pôbles adormits al bruxit de les oles marines, ensomíen, en ensômits que pareixen vissions celestials, la nina rosa de moño dorat com la peluca de les panolles, il caballet ensillat y en estrivos, il coche que corre sôl, y la paperina de caramêlos dolsos y transparens, y les sorpresses plenes de misteris, y les pesetes, u potse’ls duros, en que’ls Reis pagarán xinerossos lo prenso regalat. També hay vist per tot arreu chiquets cucos, que saben molt be qu’eixa esplendidés de pago no ve dels Monarques pasatxés, que ve del amor, encara més abundán y més esplêndit dels pares; y su callen mol adins, fan lo pas del Manêl, y així allarguen mol guapamén los añs dichossos de la’sperada dels Reis. Enguañ mateis, sens’aná més allún, vach pressensiá un cas chistós. Una moreneta de sinc añs demanae mol formal qu’a sa maña gran no li portaren los Reis, perque sa maña gran xa sabíe que u possaen los de cassa. Quem pôrton ami, afexíe perque yô encara no u sé.
(…)