Sebastià Joan Sampol de Palós: Els Apòstols de Ciutadella

Bme-1904b-2

Los apóstols de Ciutadella

 

A ma
patria mil vegades

jo he sentit les alenades

dels dotze pobres vellets,

que al
narsén á trista festa

van
rossegant peus y vesta,

ajupits,
millor que drets.

 

¡Quins
recorts la barretina,

cuant
cobreix la neu alpina

del cap
que de vell ja cau!

¡quins recorts la rotja faixa,

ab el
pany que al costat baixa,

escafint
aquell sac blau!

 

¿Qué
s’ha fet la fortalesa,

los
ardots de juvenesa

d’eixes tremolenques mans,

que ‘vuy per buscar sa fossa

no
abandónan la carrossa,

com
l’eyna fexuga abáns?

 

Del
vent á cualsevol raixa

pantejan,
y apenas l’haixa

aguantan de quatre bléns;

¡veus qui anave ab peus de ferro,

Avuy
per seguí un enterro,

Gemegós compte els aléns!

 

¡Vell y póbre!¡Quines taques

més missatgeres d’aixaques

per el
mon que alluherna l’or!

Si no
fos Deu ¿quí sería

que als pobrets ampararía

ab les ales d’aymant cor?

 

¿Quí á n’els vellets lis posava

aquesta
túnica blava,

y ab
ella nom tan sagrat?

Si Deu
no fos ¿quí sería

que
d’Apóstols vestiría

als
avis d’eixa ciutat?

 

¿Quí,
cantant de la seva vida

Tal volta
tothóm s’oblida,

qui’ls
féya pujá ‘ls grahóns

de
nostra esglesia, y ditxosos,

besarlís
sos peus polsósos

los
Bisbes de genollóns?

 

¡Benéhits,
vellets, vostros passos!

¡benéhits
los vostros pedassos!

¡benéhit vostre cap de neu!

¡los
vostros anys y pobresa

vos
vesten de tal noblesa,

que os
fan imatge de Deu!