Bme-1904b-2
Los apóstols de Ciutadella
A ma
patria mil vegades
jo he sentit les alenades
dels dotze pobres vellets,
que al
narsén á trista festa
van
rossegant peus y vesta,
ajupits,
millor que drets.
¡Quins
recorts la barretina,
cuant
cobreix la neu alpina
del cap
que de vell ja cau!
¡quins recorts la rotja faixa,
ab el
pany que al costat baixa,
escafint
aquell sac blau!
¿Qué
s’ha fet la fortalesa,
los
ardots de juvenesa
d’eixes tremolenques mans,
que ‘vuy per buscar sa fossa
no
abandónan la carrossa,
com
l’eyna fexuga abáns?
Del
vent á cualsevol raixa
pantejan,
y apenas l’haixa
aguantan de quatre bléns;
¡veus qui anave ab peus de ferro,
Avuy
per seguí un enterro,
Gemegós compte els aléns!
¡Vell y póbre!¡Quines taques
més missatgeres d’aixaques
per el
mon que alluherna l’or!
Si no
fos Deu ¿quí sería
que als pobrets ampararía
ab les ales d’aymant cor?
¿Quí á n’els vellets lis posava
aquesta
túnica blava,
y ab
ella nom tan sagrat?
Si Deu
no fos ¿quí sería
que
d’Apóstols vestiría
als
avis d’eixa ciutat?
¿Quí,
cantant de la seva vida
Tal volta
tothóm s’oblida,
qui’ls
féya pujá ‘ls grahóns
de
nostra esglesia, y ditxosos,
besarlís
sos peus polsósos
los
Bisbes de genollóns?
¡Benéhits,
vellets, vostros passos!
¡benéhits
los vostros pedassos!
¡benéhit vostre cap de neu!
¡los
vostros anys y pobresa
vos
vesten de tal noblesa,
que os
fan imatge de Deu!