Bm-1687-1692-
a)
Lo que el Senyor me ha
manifestat en la segona novena
Mon Amat se dexà veure per
la sua gran Bondat, y tenia la sua santíssima cara tota cuberta de sanch y de
salivas, que era la cosa de major llàstima, que se puga imaginar. Y me digué
que ja la se descubriria, y jo entenia, que volia dir, que ja se declararia y
nos daria la llum que demanàvem. Quant jo vaig veure aquella divina cara més
hermossa que molts sols, que jo havia tant affeada ab la mia gran maldat, no és
disible la pena, que el meu cor y la mia ànima tenian ab major cuidado de no
fèr cosa, qui no fos molt del seu gust; y per axò proposava de primer morir que
peccar; y asò passà el primer dia que començí la novena.
El segon dia a la matexa
hora torní a fer la matexa functió supplicant a se divina Majestat, que donàs
llum a V.M. perque pogués dispondre lo que seria del seu gust, y que no·m
digués a mi niguna cosa, ni menos que·m fes favor algú; sinó tant solament
perdonar-me los meus peccats, però ell obrava, com qui és, y no com jo merexia;
perque me aparagué ab la corona de espinas, y tenia la sua santíssima cara, qui
tota brollava de sanch; y ab la matexa forma que estava volgué , que jo el vés
com lo se’n portaven del Hort, y me digué que lo que volia de mi era que seguís
los seus passos, y que miràs ell com se aportava, que si el feian tornar atràs
hi tornava y si·l feien caminar avant caminava, sempre molt rendit, y no
parlava; y que de aquesta manera volia que caminàs jo rendida sempre a los seus
ministres; y axí que si·m fan tornar atràs que y tornàs y si·m fan passar
havant, que fasse lo matex sempre ab molt de rendiment, y que per hara no·m
dava més regla, que es fer la sua santíssima voluntat. Y me mostrava un cor que
ell tenia, més clar y resplendent, que el sol. Y me digué que aquell cor
representava el llibre que jo tinc de fer del Amich y del Amat, qui havia de
esser un mirall ahont moltas ànimas descobririen las suas faltas, de la mateixa
manera, que les descobririan en aquell mirall més resplendent que el sol, que
ni la menor sombra no tenia, y de la matexa manera volia que estigués aquesta
pobre ànima sens niguna sombra per poder refferir la doctrina, que me enseñava;
per en tenir alguna sombra per poch que sia offusca el resplendor. Y volgué que
vés que era de aquesta manera en aquell cor, que com tinch dit era el més
resplendent espill que se puga veura, y a una sombra que vingué casi tot lo
offuscà, essent veritat, que pareixia com imposible, que niguna cosa lo pogués
afear y una sola sombra bastà per fer-li perder el resplendor; per donar-me a
entendre que encara, que el llibre del Amich y del Amat té de ser un mirall
resplendentíssim és menester guardar-lo de alguna sombra de poch rendiment;
perquè si s’i apega alguna cosa tot lo affearà. El Senyor me guart de tal
desditxa per la sua gran Bondat.
b)
Dialogatió y càntich de amor
… y ell [el Senyor] me
comensà a dir ab les seguents cobletas:
Filla del meu cor una cosa
et dic y has de pensar,
que donar la vida per mi,
és descansar.
I si tu vols saber, què és
el meu penar,
són aquellas ànimas qui·m
dexen de amar.
No tinch major pena, y
le’t tinch de dir,
que de aquellas ànimas,
qui fugen de mi.
Perquè elles se enganyan,
y van a penar
en aquella pena, qui mai
passerà.
Jo he fetes coses, que
no’s poden dir,
i n’i ha alguna, qui
desdiu de mi.
Perque som un déu de gran
Majestat,
i me som fet home per
necessitat.
No que jo en tingués ni u
hagués mester
que u he fet, tot, per
vostron Bé.
Sou poch agrahits y molt
descuydats,
i perdeu un Bé, qui molt
m’a costat.
Jo el temps que vaig viure
sempre vaig penar
i voltros voleu, sempre
descansar.
El qui vol anar per un bon
camí,
que se dex a ell, y que·m
prenga a mi.
Y que estiga fort sense
reparar
que aquest amor, tot lo
troberà.
Si té aquest amor, molt
prest podrà dir,
ditxosa la hora, que jo
vaig vanir.
No planch el treball, que
jo vaig passar
perquè és en el gust del
qui·m va crear.
Lo qui·m dóna pena, que no
sia més,
i passar-lo sempre per ser
el qui és.
Hara que jo veig què cosa
és amor
sols per donar gust an
aquest Señor.
Qui s’està alegra y molt
regalat
com veu lo Amich, qui viu
turmentat.
I aquest turment, que sie
de amor,
és un gran regalo, per
aquest Señor.
Com ell vau l’amich ja tot
abrasat,
li demostra así molt gran
amistat.
I no se contenta com lo
vau axí
perquè encara té més, que
li vol ell dir.
I és, que no tema, que el
té en es costat
i que para sempre serà son
Amat.
Que no se apart d’ell de
nit ni de die,
perquè sempre el vol en se
compañia.
I un mira lo altre ab
major amor,
que axí se aumenta més
gran unió.
Lo Amat lo crida, vina así
Amich meu,
que per mi és regalo,
donar-te al cor meu.
No se atura aquí perquè
està empeñat
y li dóna més, que és la
voluntat.
Jo li dic Amich, no m’as
de dexar
perque en el teu cor tinch
de descansar.
Jo no em puch cansar de
fer-te favors,
sols per harribar a
mesclar les amors.
I com jo et tinch en al
meu costat
és el major gust, que té
lo Amat.
No’t cal penedir de treball
passat,
perque és a mon gust y
m’as regalat.
Jo et dich una cosa que te
agradarà
que em dons un abràs, que
al te vull donar.
I està contenta perque em
tens a mi
qui som una prenda, que no
se pot dir.
(Càntic
49, núm. 17)