(…)
Dich que molt husar lo foder auciu la calor natural e ensén la calor accidental e aflaquex tots los membres e obres naturals. E vénen los accidents fora de natura, e fall per aquesta raó la forsa, e s’entristex la persona, e apesuguen-se los seus moviments, e aflaquex l’estómech e aflaquex lo fetge, e no·s fa la digestió, e corromp-se la sanch, e seguex la suor, e adilatan-se los membres principals, e envallex lo cors ans de temps. E aprima e aminva la cara e la sanch, e aminva la sanch e la vista dels ulls, e la calor e la bellesa, e aprima los cabells, e tant, que li tornen entrò que és calvo; e desseque·s lo moll e afolla los nirvis e los membres, e engendre tremolament, e aflaquex tots los moviments voluntaris, afolla los pits e el leu, dessequa los ronyons, e aquell qui aurà ventositat en lo ventre, créxer-li ha. E deu haver por de la cosa que en ventositat, e de humors crudes, e aquell qui haurà dolor en les junctures, créxer-li ha, majorment si·l usa ventre ple. E aquells qui és lo major perill són los qui han la complecció sequa e los corssos magres, cor aquests avé ésser tísichs, majorment acells qui han les venes estretes, que alcuns són de poqua carn, e han les venes amples ab molta sanch, e aquests fa menys de dampnatge lo foder, e·l poden més sofferir. E quant són més los corssos grossos e humits, han menys de perill de la tisiguesa e de la sequedat, e són més apparellats a la dolor dels nirvis per so com les lurs humors són fredes. E quant aquells qui han les carns calentes e les venes amples e lentes, sofferran més lo molt foder, e han-ne menys de dampnatge. E a molts d’aquests aytals fa gran dan lo tardar del foder, car avé-los per ço de mals accidents axí com opilacions e apesugaments de cap, e perden lo menjar e han cascament a vegades, e se apostema la vergua o·ls collons. E quant los vells dels corssos magres, guarden-se del foder axí com de enemich mortal, cor fa-lo caser e mata-lo. E assò matex aquells qui han mal en los nirvis, se deuen guardar dels elaments que poden.
Abans que més cresque el dampnatge ha mester que no minva a hom la sanch, ne treball, ne foda, e apparell-se d’escalfar lo cors, de humectar ab robes e bones viandes, que foder trau la sanch del home e dessequa e aflaquex, per açò ha mester que cresque la vianda e al boura e al dormir, e el moviment que sie poch, e ús los ungüents segons que veurà que li crexen los accidents, segons la manera de cascuna de les compleccions, segons que dirà per avant en aquest libre.
(…)
