Bm-1815-1817-1.1
Avis
al públic
Ja
ha dos añys y buscas que vaig fer estampar se
Rondaya de Rondayas en mallorquí, y al punt fonc còm qui teyar rama, que no
s’hi veien ses mans de despecharne, de modo que dins quatre dias feran casa
santa de totas qui no hen dexaren una per nat señal. Are m’ha passat per
s’escudeller tornar de bell nòu á provarli es pañy, aumentade de frases una
mayne, y colcuna de aquellas de piñòl vermey qui val una barba d’un soldad, y
encare dins es tinte n’hi han romases per llevor d’espereguera, qui es pecat
que s’hagen de pèrdrer; pero colque dia será bòn dia, qui encare se fassen
rollo de se coua, o sino tal dia ferá un añy, que ell se perdan naus y galèras,
y sens’un ai ferem s’eoli. Perque el dimontre qui es el dimontre no es capaz de
esvehir tota aquesta falèra, qui n’ha més que herbei, y parex que n’hi nexan á
forfollons, y sempre hey ha camp per correr, qui no acabariam es que filá may.
De
errors d’imprenta no hem perlem, que no n’hi faltarán á balquena, que axo es
fruita, y ningu pot dir de aquesta aygo no beuré, perque tots hey tenim es
pèus, y adames que no son unglas de sant, y tot s’hen pot anar emb aygo
beneita. Y axi qui hen vòl que als es dit, que á ca en Felip Guasp ne venen, y
en mitge pesseteta vos curereu se nafre, que es tai tirat y va tetxat com ses
vuitenes, que no son feridas mortals, y mes care es una mortaye; y encare hey
tendrá se ganancia de ne Pex frit, qui le se podrá lligar en es faldar de se
camía, que vuy en dia s’es masté sebre treurer es bièxos; y axi, tirau des
fòrro, qui es lo qui fa el cas.
Prolec
al lector
Amig
lector: ja ha mes añys que es c.. den Baña, qui jò era atlot pussér, qui no
m’alsave de se tèrra, quant me va pegar es flato d’escriurer aquesta Rondaya per fer sortir á ròtlò tota
aquesta faramalla de mallorquinades. Tant prest com vaig posar fil á la güya
vaig veurer que hei havia òscas, y que no era bufar y fer ampollas, y que no
seria cosa de durne un reteulet á sant Matgí si no hen fos sortit agüyé; perque
es net de se pañora y es busillis está en no sortir may de se parada se ses
sebes, y compondrer es bàrtulos per que ses frases hei caigan com á brusca, y
hei vengan á plom [y justas] com l’anéll al dit, y sempre heya torrons per
ferlos se garangòla, y es precis anarhi emb un señy de bistia veia per no
pèrdrer es cap des fil, ni se tramuntana de vista, [ni dexar ses manades p’es
rostoi. Perque en comensar á prender cresta per ballestra, un còp en es may y
s’altre á s’encruya, y escopir fòra de se tròna, un ase hei va en ses quatre
pòtas, y sortirá un potracòl qui tendrá tant de gust y sabó com fava perada
freda]. Y es cap y la fí, á forsa de suc de cervell, y de gratarme es formatge,
vaig trèurer aquest papér qui tal com es se representa.
Al
punt que va sortir de se clòsca de s’òu, [y comensá anar en rauge,] va ser com
á pan beneit de se préssa que se daven per lletgirhó, que com que no hey
haguesen de ser á tems, y ca meua era carreró fet de se gent qui m’ho treya de
pòtas, y jo de sol á sol escrivint copias á uf, perque tot hom sen feya
llepadits, y jo mes content que un ca emb un òs, qui no tocave de peus en
tèrra, ni m’haurian tapat emb una flassada de la gran sòrt. Moltas personas de
que fa fer hem posaven grins en es cap de estamparhó, pero per una oreia
m’entrave y per s’altre m’axia, y hem feya tanta mélla com si hem tirassen
payes de Menòrca. Perque jo no m’he pensat may tocar emb un dit al cel, ni que
axò fos cosa tant per lo qual, y que tota aquesta pressa duraria de Nadal á
sant Esteva, y que tant tost ne arribarían á fer estopins, y á la hora d’are ja
no sen cantaria gall ni gallina. Y de mes á mes, que may ne faltan de prims de
escaldums qui en es lléu hey troban òsos, y en ets ous hey troban pels; y ells
no hen ténan en es cap de se llengo, y tot s’ho passen per se garrova, y allá
ahont dexan caure ets cinc ossos no hey nexan pels. Pero com son estat tans qui
m’han mogut aquest borino, es cap darrer m’han fet dexar d’historias y m’han
giñat com un vint y quatre, y jo hey som caygut, com se mosca en es bròu, sense
pòr de frares ni gramaneras; ó sortirá marge ó caramull de pedras, y ja heu veurem
en Gelat ahont s’ajeurá.
En
materia de ortografia l’hi he pégat per se descosida, axí com m’ha dictat es
carabassòt: que aquí tots anam á las ultras, sense reglas ni un fòtil mort; y
per pitjor, que de vegades de allá ahont hauriam de pendrer llum prenim fum,
perque es millors mèstras tal vòlta duan es barret d’espart. Si te aperex que
no he tocat pilòta, ni som sortit á Mallorca, het diré que no ni ha mes de
fétas, ni mes cera que se qui crema, [y no cualc tan enrrera que no sapia de
quans de puns me cals, y no me agrat de deurarme d’estañy, ni tench mastér que
hem rentan se care emb un pedás d’estopa,] y per axò fas fèndi y het vuy servar
colleret, perque no digan que som taruta, y ja sé que quod natura non dat nemo tutturutud. Si m’ho miras de bon uy,
encare n’estiré com un pasco y hem vendrá de mil oros; pero si m’ho
barrufestetges emb un pam de morros, y heu llegeis com qui mestega fasòls, no
hem ferás falló per axò, que jo ja tench s’esquena á dos aygovessos, y el mon
m’ha pegat betcollada, y res m’alsa es ventrei; y axí quedarem sempre tan amigs
com abans.