Bm-1841-2
Per una coma desèrta
S’en venia un pelegrí,
Cantant una cansó alegre
Amb
un tò de veu molt trist.
De cada pasa que dòna
Feredat
lí fa’s trapitj,
Y
tots es abres que tròba
Están
ò sechs ò mostís.
Una iglesia á sa voréra
Va
trobar de son camí:
Sas
pareds té molt oscuras,
Es
portal té molt antig.
Dalt una torre esfondrada
Va
sentir gemechs seguits,
Com
es d’una mare jova
Qu’ha
perdut son primer fill.
Y era un mussòl qu’ey venia,
Qu’ey
venia cada nit,
Y
no sáben d’hont venia
Que
ja may ningú l’ha vist.
Feya fosca, fosca negra,
Quand
entrar ey va dedins:
No
y havia altar ni ciris,
Sols
una tòmba allá’s mitj.
Y demunt ey resplandia,
Amb
un resplandor molt trist,
Un
llantonèr qu’aguantava
Llantons
encesos á mils.
Alguns axuxí s’apagan
Perque
s’òli han consumit,
D’altres
que claror no davan
Se
n’encénen axuxí.