Dic dòs qu’al téms del primé Réy da Xipra, dasprés da la cunquista da la Tèrra Santa par Gudufrèdu da Bulló, va sucssahì qu’una jantil dona da Gasconya va’ná paragrinan al San Sapulcra, y turnan d’allí va sé ultrajada p’alguns hòmas duléns y élla quaxans’an sénsa cap cunssól va panssá d’anars’an a fé una reclamació al Réy: pro algú li va dí qua pardria’l traball’, parquè éll éra d’un gènit tan flux y de tan pòc prufit, qua nó sòlamén nó banjaba am justicia’ls agrabis dals altras sinó qu’an sufria am vilèsa rapranssibbla multíssims qua sa li habian fet an-éll; da modu qua si algú tania cap mutiu d’aufadu, s’an dasfugaba fénli algun upròbi u bargónya. Uín axò la dòna, dasasparan da sé banjada, par truvá algun cunssòl da la séba pèna, as va prupusá da vèura si pudria murtificá l’asprit misarabla d’aquèl Réy, y prasantánssili plurósa, li va dí: «Senyór méu, yo no vinc a la téba prasència parqué aspéri banjansa da l’injuria qua m’ha sigut féta, sinó qua par satisférla’t damano còm tu sufrexas las qua tinc antés qua t’han fét, parquè apranéntu da tu pugui cumpurtá am paciència la méba, que, béu sap Déu, at dunaria da mòl bòna gana, ya qu’an éts tan bòn purtadó.»
Al Réy qua fins allabòns habia sigut daxat y parasos, com si’s daspartés d’un sòmit, cumanssan par l’injuria féta a quèlla dòna, qua va banjá duramén, as va turná parssaguidó savarissim da cuanssavol qua, d’alli andavan, cumatés algun acta còntra l’hunór da la séba curona.
