Lo moti
Lo que presenciaren uns forasters que arribaren a Tortosa lo dia 21 de juliol
A la caiguda de la tarde del día 21 de Juliol del any 1640, dos passatgers, cavalgant sobre dos mules aparellades en aubardó y estrep de fusta (d’aquells que s’usaben allavons molt pareguts als que avuy duen los picadors de bous) entraven per l’antich pont de barques de la ciutat de Tortosa. Vestien calsons amples y capotillos de fustany, faixa, camisa de canem, de coll alt, calses y sabates, y al cap, cubrintlos uns rexos que’ls arribaven hasta’ls muscles, uns barrets molt amples, d’aquells que’s dien chambergos. Detrás de la montura duien unes alforges en les viandes necessaries pera minja durant lo viatje y ademés un parellet de pedrenyals pera’l que pugués ocurrí, que en aquells temps hi havia tan poca seguritat en los camins que ere miracle lo llunyás de poblat sense tropessá en lladres y bandolés. Los acompanyava, a peu, un altre individuo que, a jutsgá per lo seu posat y vestuari, devía ferlos de patge o mosso de mules.
Venien los dits passatgers de la vila de Calaceit, comisionats pel seu Consell pera tractá en lo Cabildo de la Seu de Tortosa, sinyo de la smentáda vila, del llititgi que tenien pendent lo sinyó i’ls vassalls, segons se die, per certs abusos que havíen comés los canonges en lo seu dret de senyoriu.
(…)
Prompte’ls eixire al encontre la hostalera, (una dona grossa en los brassos arremangats y mes llimpia que una plata) y despres d’enterás del que volien, los va condui per una escaleta interior a un llarch passadís, donantlos posessió de un cuarto, ahont hi havia dos cadires y dos llits de pots y banchs en márfegues de parallofes y coixineres y llansols de canem, groixats, pero blanchs com un glop de llet. Los forasters van dixá allí les alforges, y donant una volta a la clau del quarto y posánsela a la butxaca, se despediren de la hostalera y surtiren a doná un tom per la ciutat, a comprá varios encarrechs y fé gana pera sopar.
Ja era a boqueta nit quan tornaben a l’hostal, carregats de pataquets, cansats de acaminar per carrers y carrerons y molt maravellats del lujo de les botigues y de lo grans que eren les cases de Tortosa.
En la taula del minjadó (a hont se sentaren, al arribá, los nostres forasters) sopaven a la migrada claror d’un llumane d’oli que penjava de la bóbeda, l’hostaler y alguns arrieros y traginers, entre ells uns marchants de Lleida. Al mig de la taula si veía una plátera fumejant, plena de bajoquetes sense fil y pataca y carabassa bullides y un porró de ví, que voltava pel corro mes de lo que era necessari. Candieta, la filla dels hostalers, una moreneta de 18 a 20 anys, d’ulls negres y cabell mes negre que’ls ulls, entrava y sortía servint a la taula contonejantse satisfeta del seu garbo, lluint los brassos de tornejat alabastre les sabates escotades, lo corpinyo verdós y les basquinyes rojes, curtes y amidonades, y aguantant seria y satisfeta les mirades ardentes del jovent de la taula y les pulles, algo grasses, de’ls arrieros.
—Pos com los contava antes d’arribá estos sinyós —Continuá l’hostaler dirigintse als de Lleida— assó va molt malament. Catalunya está ja cansada de esta malahida guerra del Rosselló, que no fá mes que empobrimos y doná lloch a que cada dia los soldats de Castella facen de les seues en les nostres honres y terres. Barcelona ja ha donat lo crit de rebelió, y Deu face que les demés ciutats del Principat no la seguixquen mol prompte. Ara mateix hi ha al castell vora dos mil soldats que si tinguessen armes y municions y anessen solts, ja no hi hauría per aquí cap dona sana ni cap casa per robar. ¿No han sentit contar vs. ms, lo que ha passat y passe per l’Urgell? Pos desde que son entrats per allí una mala tropa de soldats de a cavall, no paren de robar, matar y fer mil insolencies y robos per hont passen.
(…)