(…)
L’agricultor urgellenc, per la manera especial com se practiquen los recs en nostra comarca, trovarà sempre injust lo cànon de fruits, perque això mata totes les iniciatives, puix veu que com mes perfeccioni ‘ls seus cultius, ne treurà major producte, es cert, pero també es veritat que serà mes gran la part aliqüota que ‘n haurà de donar a la Societat. Devant de la perspectiva de haver de cedir la novena part dels fruits i la constant inseguritat de poder regar no te cap estímol per a intensificar los fruits com en altre cas faría.
Per altra part, resulta injust mentres no ‘s reglamenti l’ aigua. Succeeix amb freqüencia que aquell agricultor que te les terres al peu del modol o boquera, dona als seus cultius tots aquells recs que se li enxauta, i pot donar-se ‘l cas, de que aqueix agricultor sía un home rutinari, que ho fíe tot a l’ acció del aigua, usant-ne quan l’ ha de menester i quan no li es tan precisa, privant-ne aixís en mes de un cas an aquell agricultor inteligent que en moltes ocasions veurá perdre ses cullites si una pluja no les hi salva.
Mellor dit, lo que se indica de un agricultor pot aplicar-se a pobles i termes sencers. Cullites hi han arrivades a fí de bé, no perque l’ aigua del Canal les hagi beneficiades, sino perque una pluja benèfica les ha salvades de la mort, i en aqueix cas, va la Societat Canal i sense haver donat una gota d’ aigua al propietari de aquelles terres, ne cobra ‘l nové, i al propietari o poble aquell de nostre exemple, que ha usat i abusat de l’ aigua del Canal, no li cobra tampoc res mes que ‘l nové. No se ‘ns digui que no es culpa del Canal si les aigües van repartides mes bé o mes malament, que lo que aquí ‘s tracta de demostrar es que ‘l canon en especie es perjudicial al propietari i gens beneficiós a la Societat Canal de Urgell.
Dit això, se compendrá quantíssim afavorides sortirien totes dugues parts contractants amb abolir lo novè i substituir-lo en un tribut en metálic. Això, regularisant la distribució de aigües com una cosa també indispensable, estimularía al agricultor a mellorar sos cultius, acabaría amb los latifundis, perque al propietari de grans extensións de terra li convindría cedir-les a terratge o arrendament, i en tot cas se beneficiaría la Societat Canal, perque ara, al propietari de molt terrer, podra no rendir-li res una determinada porció de terra inculta adherida al Canal, però establerta la prestació sobre ‘ls fruits, sisquera no paga: com no sembra no ha donar una unitat de cada nou de les que cull, ni gravar les seues finques amb cap mena de tribut.
(…)
