Bme-1816-3
Pereta: Mare de Déu santíssima, que embuiat que s’és
posat es ram!
Libori: Lo mateix que moltes tenen els cabeis i sa
consciència.
Pereta: Tu estàs molt sèrio avui, Libori, i em
parles amb mals modos.
Libori: Així com t’estim i es mestre veig que també
et fa s’aleta, tenc fel i vinagre per tots els meus sentits i potències. I, així, debana i callem.
Pereta: Anda, tonto qu[e] ets. Quant tu arríbies a conèixer sa meua vertadera
estimació, de joneions per terra me has de demanar més
perdons que no hei ha estels en el cel.
Libori: Calla, que ets una falsa.
Pereta: I tu, un ximplàs.
Libori: I tu, una embustera.
Los dos: I tu, tu…
(Surt
mestre Roc a l’antiga.)
Roc:
Així, així, feis-ne d’esvalot. En ne girar jo s’esquena, ningú fa res. Jo vos tenc en aquest bodegó només perque en tingueu ànsia
i vos dic i torn dir que no vui que sols parleu mitja paraula.
Libori: També, privar-nos de rallar és una cosa del
dianye.
Roc: Llengueta, sempre llengueta. Calla brivó i
fé feina. No em fàcies fer un desbarat si no vols que alci un bòtil i t’obri es cap.
Pereta: Vaia, vaia, i per què tant?
Roc: No cridis d’aquesta manera que em provoques
jo no sé en a què, perque sembla que t’interesses a ser la seua protectora sempre
que mos agatinyam.
Pereta: Així com no té pare ni mare, jo l’empar.
Roc: I jo tampoc no en tenc, dolenta, i no
m’empares a mi encara que vegis que em muir.
Pereta: Tractau de deixar-mos, vós ara, en pau i
quietud.
Roc: Així, així, apreta. És impossible, segons
veig, que no tenguis dues llengos.
Libori: Una només en té.
Roc: Idò, escapçada.
Pereta: (A
part) Sa teua, vei podrit.
Roc: Anem, callem un i s’altre. Enllesteix, tu, prest aquest barrilet; i
tu, Pereta, acosta aquí una cadira i embolica’m un poc aquests
cabeis, cara de serafí. (Se asseu.)
Pereta: (Pentinant-lo.) Ara m’amoixa i encara no hei ha dos minuts
que me ha dit mil insolències.
Roc: Mira, ma fia, sa malícia i es vi fan perdre
algunes vegades es judici a un homo i deim mil coses qui después mos sap greu; açò ja
és passat. Oh Pereta, tu ets s’estel de s’auba, sa flor des girasol i sa nineta des
meu ui!
Pereta: Visca molts anys, visca molts anys!
Libori: (A
part.) I tu, pobre Libori, mor-te de
gelosia. No; si prenc sa destral d’estallar llenya pot esser que los
fàcia saltar es cap a tots dos.
Roc: Ai Pereta, que fas una oloreta d’espígol qui
tornes l’ànima dins el cos!
Pereta: És que vos he perfumat sa vostra robeta.
Roc: Mira, tant preciosa ets que mereixeries
estar tota rodada de diamants com a peres.
Libori: (A part.) I tu, de barrils de pólvera.
Roc: Qu[e] és que dius?
Libori: Jo ja m’entenc i Déu també m’entén (Treballa amb ràbia.) Tan, tan, tan, tan, tan, tan. D’enveja i gelós, me sent abrassat.
Roc: Calla, que no vui que cantis ni que rallis.
Libori: Això ja és tema. Idò, ni cantar ni rallar?
Roc: Ni una cosa ni s’altra. Tracta de callar i
fé feina i tenir-me ànsia dels bòtils.