Sentat en lo bancalet de la pórta de la tenda, el tío Beseróles, corbella al puñ, fea ralles en la térra, mirant de costat á aquella chent de Valensia que, en derredor de la tauleta de llanda, empinaba el barral y ficaba les mans en el plat fondo plé de botifarres en óli.
Tots los díes eixía de casa pera anar al camp, y sempre fea el dimóni que encontrara algún conegut en la tenda del Rallat, y gót va y aguileta vé, tocaba mig día si era de mátí, ó se fea de nit, sinse qu’ ell ixquera del póble.
Allí estaba acurrucat, en tota la confiansa del parroquiá antich, buscant conversasió en aquells siñors y esperant la convidá del trago y demés atensions que se gasten entre persones fines.
Apart d’ agradarli ménos la faena que la visita á la tenda, era aquell agüelo tot un hóme de valia, al que apresiaben en el fondo els mateixos que se li burlaben. ¡Lo que sabía aquell hóme, Siñor…! ¿Y cuentos?… Per algo li díen Beseróles; perque no caía en les sehues mans un trós de periódich que no ‘l llixquera de prinsipi á fí, cantant les paraules lletra per lletra.
La chent se ría al ohuirli els cuentos, sobre tot aquells en que eixíen capellans y mónches; y el Rallat, darrere del mostraor, se ría també, content de vore als parroquians que, per selebrar els relatos, li feen á cada moment agarrar góts y obrir les aixetes.
El tío Beseróles, agraint un trago de la chent de Valensia, desichaba contar algo, y apenes oixqué que ú nomenaba als frares, ficá basa exclamant:
—¡Eixos sí que son pillos!… ¡Qui els engañe á ells!… Una vegá un frare engañá á San Pere.
Y, animat per la mirá curiosa dels chaleros, comensá el cuento.
«Era un frare d’ así próp, del convent de San Miguel de los Reyes; el pare Salvaor, molt volgut y apresiat per lo templaót y listo.
Yo no l’ ha conegut, pero m’ agüelo encara s’ enrecordaba de haberlo vist cuant visitaba á la sehua mare y en les mans creuáes sobre la pancha esperaba el chocolate á la pórta de la barraca. ¡Quín hóme! Pesaba próp de déu arróbes; cuant li feen habit nóu entraba tota una pesa; visitaba al día onse ó dotse cases, fentse en cada una dos onses de chocolate; y cuant la mare de m’ agüelo li preguntaba:
—¿Qué li agrá més, Pare Salvaor? ¿Uns houets en criailles ó unes llonganises del frito?
Ell contestaba, en una veu com un ronquit:
—¡Tot barrechat; tot barrechat!
Així estaba ell de guapo y pampolós: per allá ahon pasaba pareixía regalar salud, y la próba era que casi tots els moñicóts que naixíen en esta redolá, teníen els seus colors, la sehua caróta y un bascóll en tres lliures de cansalá lo manco.
Pero tot es mal: el pasar fam y el menchar masa; y un día á boqueta nit el Pare Salvaor, venint de una fartaóta después del bateig d’ una criatura que tenía tota le sehua estampa, ¡bóm! pega un ronquit que posá en alarma á tota la comunitat y reventá com un cuiro, encara que siga llecha la comparasió.
Ya tenim al nóstre Pare Salvaor corrent per l’ aire com un cohuet, camí del sél, pues no tenía ducte de que allí estaba el puesto de un frare.
Arribá á una gran pórta tota d’ ór, clavetechá de pérles com les que trau la filla del alcalde cuant es la clavariesa en la festa de les fadrines.
—¡Tóc, tóc, tóc!
—¿Quí es?—preguntá desde dins una veu d’agüelo.
—Obriga, siñor Sen Pere.
—¿Y quí eres tú?
—Soch el Pare Salvaor, del convent de Sen Miquél de los Reyes.
S’ obrigué un finestronet en la pórta y asomá el cap el beneit sant; pero pegant bufits y tirantli purnes els ulls raere de les antiparres. Perque sapien vostés que el Sant Apóstol, com es tan agüelo, está curt de vista.
—¡Ché! ¡póca vergoña!—cridá fet una furia.—¿A qué vens tú así?… ¡M’ agrá la confiansa! ¡Arre, deshonrat, que así no es el teu puesto!
—Vinga, siñor Sen Pere, óbriga que es fa de nit. Vosté sempre está de broma.
—¿Cóm de broma?… ¡Si agarre un gayato vorás tú, descarat! ¿Qué creus que no te conech, dimóni en capucha?
—Fasa el favor, siñor Pere: siga bó pera mi. Pecaor y tot, ¿no tindré un lloquet mes que siga en la portería?
—Fuig d’ ahí… ¡mira quina prenda! Si te permitira entrar, en un día te fartaríes totes les coquetes en mél, deixant en dechú als anchelets y als sants. Ademés tením así no sé cuántes benaventuraes y ¡bón mandao m’ había caigut á la mehua edad, tindre qu’ anar raere de tú sinse llevarte ull!… Vesten al inférn ó chitat á la fresca en un núbol… S’ ha acabat la conversasió.
Tancá en rabia el finestronet el sant, y el Pare Salvaor se quedá en la fresca, ohuint allá llunt els guitarrons y les flautes dels anchelets, que aquella nit feen cantá á les santes mes guapes. Pasaren les hóres y estaba ya nóstre frare pensant en pendre el camí del inférn, á vore si el resibíen millor, cuant entre dos núbols va vore eixir y acostarse una dóna tan gran y tan grósa com ell, que acaminaba angruntsanse com si espentechara la pancha que portaba per davant com un globo.
Era una moncheta mórta d’ un cólich de confitura.
—Pare—digué dolsament al frarót mirantlo en ulls téndres.—¿Qué no obrin á estes hóres?
—Aguardat, ara entrarém.
¡Lo que sabía aquell hóme! En un moment s’ había inventat una de les sehues tracamandanes.
Ya saben vostés que els soldats que móren en la guérra entren enseguida en lo sél. Si no ho sabíen ya ho saben. Entren tal com arriben els pobrets: hasta en botes y espueles, com á prémit per la sehua desgrasia.
—Tirat les faldes al cap—digué el frare.
—¡Pero pare meu!—retrucá en escándalo la moncheta.
—Fes lo que te dic y no sigues tonta;—cridá el Pare Salvaor en autoritat.—¿Vóls disputar en mí, que tinch tants estudis?… ¿Qué saps tú del módo d’ entrar en lo sél?
Obedí la móncha al Pare Salvaor y en la fosca comensá á lluir un redolinót gran y blanc com si haguera eixit la lluna.
—¡Ara aguantat fórta!
Y de un salto el Pare Salvaor montá al bé sobre la sehua compañera.
—¡Pare, que pesa molt!—cridaba sofocá la pobreta.
—Aguanta y pega bots, qu’ enseguida entrém.
Sen Pere, que estaba replegant les claus pera anarsen á dormir, sentí tocar á la pórta.
—¿Quí es?
—Un póbre soldat de caballería—contestá una veu trista.—M’ acaben de matar reñint contra els móros enemics de Deu y así vinch en lo meu caball.
—Entra, pobret, entra,—digué el sant obrint micha pórta.
Y va vorer en la fosca al soldat pegantli taconaes al caball, que no sabía estarse quiet. ¡Animal més desfisiós! Intentá el venerable porter buscarli el cap; pero fon impossible; pegant botets li presentaba sempre la grupa, y al fi el sant, en pór á que li soltara un parell de coses, digué, pegantli unes palmaetes en les anques fines y gróses:
—Pasa, pobret soldat; pasa avant y veches d’ aquietar eixa bestia.
Y mentres el Pare Salvaor se ficaba sél adins, galopant sobre la grupa de la móncha, Sen Pere tancaba la pórta per aquella nit, marmolant en admirasió:
—¡Redeu, qué batalla hi ha per allá baix! ¡Quínes sabraes! A la póbra aca no li han deixat ni… el rabo».