(…)
Aquesta criadeta era una noya de bé: mansoya com un anyell, ab el nas un cayre de duro massa ensotat de l’arrel y unes ganes de trevallar que ni fetes pera mostra. Havía complert setze anys y’s veya que aquells setze anys li duraríen per la vida. Fòra d’això, lo més important que tenía aquella minyona era sa mare: una mare viuda y pobra (qu’es com esser dues vegades pobra o dues vegades viuda), ab un vell tulit pera destorbarla, tres boques a tapar y mitja pesseta de jornal, llevat cabotes y díes festers. Aquesta dòna, tipa de dur la creu tota sola, cridà a sa filla a capítol de bona horeta y va parlarli així:
—Escolta, tu, encantada, y goyta de posarte a la memoria tot lo que’t diga. T’he llogat a câ la senyora Pelegrina Rectora, y aquest vespre t’hi menaré. He dit que feríes bondat y pobra de tu que’m posis en un afront, perque ja estaríes fresca. Ara t’ensenyaré’ls manaments que has de seguir, y ten compte de ferhi cap mancament. Primer: trevallaràs fins que’t cayguin les ungles o que li facis llàstima. Segón: estalviaràs l’oli com si anés a unça’l citrell. Terç: menjaràs poch pera no danyarte’l pahidor y no castigarli la butxaca. Quart: la galejaràs sempre com si fos Sant Roch el día de la festa. Cinquè: no xerraràs res a ningú com si una avespa t’hagués pessigat la llengua. Sisè: no t’embrutaràs la roba per no haver de gastar gayre sabó. Setè: t’aixecaràs ben dematí pera no agafar peresa ni esquinsar llençols. Vuytè: no’t queixaràs de cap mal fins que demanis la extremaunció. Novè: no’t faràs dir cap cosa dues vegades perque no’t tinguin per sorda. Y decè: quan te fiquis al llit resaràs l’a Deu m’encomàn tan fort com si’t sortissin ànimes… Aquests dèu manaments s’enclouen en dos: tenir contenta a la mestressa y respectar la vara de la justicia —y li ensenyava’l seu braç, arborat com una maça guerrera.—Perque si li trenques un plat, t’arrocego pels cabells; si li dónes un mal respost, t’escanyo; y si t´ha de despatxar, t’esquartero viva! Ara ja ho sabs.—
La Pauleta quedà espaumada, com si el cel li hagués caygut a la crestallina; mes tan fermanent degueren estamparse en son cervell els manaments, que no’s tingué esment de que hagués mancat a un tan sols una sola vegada; però sa mare, com si desitgés refrescarli la memoria de tant en tant, compareixía al carrer Mitjà, y guaytant ab ayres de dictador cap hont era la minyona, solía preguntar a la mestressa:
—Y bé, senyora Pelegrina, ¿llaura dret aquella bestia?
—Dret com un fil, Paula—contestava la interpelada, somrihent ab gravetat y encauant la barba en sos sacsons.
—¿Té criança?
—Més que un que demana.
—¿Es trencadella?
—Com un atmetlló de clova dura.
—¿Menja massa?
—Lo que li fa menester… No vos escarracèu, Paula: per ara tot va com ha d’anar.
—Es que si cal, ja sab que té la meva dreta pera…
—Pera esquarterarla, sí: ja ho tinch present!—
Y la majordona esclafía una rialleta de divertiment que li feya tremolar tot el sotabarba. Era la expansió més grossa que may se li hagués conegut.
Ja ho crech que n’estava de contenta la senyora Pelegrina ab la Pauleta! No podía trobarne d’altra millor ni cercantla ab fanal. A judicar: li endreçava la casa, li feya la cuyna, li rentava la roba, li cuydava una seixantena de conills, li fangava l’horta, li venía la fruyta sobrera, l’ajudava a fer confitures y flors de carculles, a planxar, a canalar les estovalles de la iglesia y a apedaçar la roba de casa; y tot això, y miràntseli els profits més qu’ella meteixa, per sis tristes pessetones cada mes.
Les vehines, al veure aquell tragí seguit y aquella gran devoció per la mestressa, deyen ab quimera:
—No hi es per la voluntat, que hi es per les fiances.
—Ja hi pot deixar el bleix, si son cabal creix!
—Prou sabía ahónt l’amorrava la cuca de la Paula!
—Mal fat la puny! Podrà dur faldilles de alepí y mocador de sol-y-ombra…—
Perque tothòm estava convençut de que la Pauleta sería la pubilla de la majordona; y això no per pensaments temeraris, sinó perque un día una vehina, més arriscada que les altres, s’atreví a tirarne qualque entretoch a la senyora Pelegrina, y aquesta, deixant caure sobre la blancor dels ulls la espessa cortina dels parpres, havía contestat reposadament:
—Tot lo qu’està en l’ayre està per caure… Les voluntats fan les persones, y l’adagi diu que per ben servir may se pert soldada.—
Fins la Pauleta, ensinistrada per la mala volença de la gent y per les advertencies y amenaces de sa mare, havía arribat a entrellucar la ventura que podía esdevenirli. Sinó que aquella ventura remota desseguida prengué un deix amargant, com totes les ventures.
Un día sa mare li havía dit a soles:
—Avuy per demà qu’entris mestressa de câ’ls americanos, vull que facis tapar el balcó de la sala; me fa venir cap-rodo y un día m’hi clavaría daltabaix…—
La Pauleta havía obert un pam d’ulls, sentint com una esma de protestar, però sa mare li mitj-partí l’intent ab una mirada furibonda y fulminant aquesta sentencia:
—Es que si no t’hi conformes, te trech desseguida de la mestressa y aleshores no tindràs ni balcó ni casa.—
(…)
