Xiú Lluïgino «lo topo» i lo sard de l’Olmedo
Xiú Lluïgino Masu, lo topo, era un sabater que havia emparat l’empleu quan era jove gran, casat i amb fills. Era diventat topo per una fusilada dels carabiners durant un bordell nat en la plaça cívica mentre parlava lo deputat Roth per la campanya electoral del 1906. Primer de fer l’empleu de sabater era mariner pescador ratzaiol i treballava amb los dos germans Bartomeu i Manuel. Aquestos tres germans eren coneixiuts amb lo xisto de los del genovés.
Xiú Lluïgino era un home robust, ràpid en los moviments i quan parlava. Per aquell temps era un gegant: era alt un metre i vuitanta-dos centímetres. Portava los cabells sempre tallats a l’umberta: sigui de hivern que de estiu anava sempre descabellat. Teniva los ulls vius i l’expressió de persona humorista. De estiu anava descalç i les gamberes del calçó plegades a mitja-asta. És mort de vellesa vers l’any 1942 en casa de la filla Santina. Era casat amb xià Francisca viuda de origen vilanovesa i han tengut cinc fills. Aquesta família numerosa habitava a un dabaix del palau de «balbimúltinu», en via Maiorca 42, propi en fatxa de la casa on habitava lo capellà don Gaví Masia: és la part de carrer que de la plaça de Col·lègia va cap al carreró del burg (via Minorca). En aquest dabaix teniva lo banquet i treballava de sabater xiú Lluïgino. Un dia de l’estiu del 1922 xiú Lluïgino lo topo ha pres lo banquet de sabater, l’ha posat al carrer a costat de la porta de casa, ha pres un parell de sabates grosses per posar les mitges soles noves, tacons i entatxetar-les perquè eren sabates de un client campanyol. S’és segut a una cadira mitja esfondrada i, picant la sola de pell amb el martell i cantant, pareixeva com que havessi venut una partida de oli nou!
Mentre xiú Lluïgino estava treballant i cantant s’és presentat Barore lo sard, un campanyol de Olmedo, que li ha demanat: «Mastru Lluïgì’, cumente istà?». Xiú Lluïgino ha fermat lo martell, ha alçat la fatxa i quan ha vist que era Barore ha respost: «Jo ja estic bé. I tu com te la passes? Qui vent te n’ha portat a l’Alguer?».
Barore: «Deo pure ja isto bene, apo incunzadu i s’incunza de su trigu este andada bene, bene. So benidu in s’Alighera si vosté mi faghe una paia de iscarpas a crachedas pro trivagliu».
Xiú Lluïginu, també si la fam que passaven en família era superior a totes les imaginacions, ha respost: «No veus que só brujat de treball i primer de dissabte no te les puc fer. Entant entra en casa, treu-te’n les sabates dels peus que així te prenc les mesures».
Després que xiú Lluïgino ha pres les mesures dels peus, Barore ha dit: «Mastru Lluïgì’, mi raccomandu, sas crachedas las gherzo bellas, fortes e mi nara cant’este su pregiu?».
Xiú Lluïgino: «Mira, Baro’, propi perquè s’és un client que te coneix de tant temps, les sabates per a tu te les faç per quinze francs, però no’l diguis a ningú perquè les estic fent per divuit francs. Veuràs que te trobaràs content del treball: jo te les faç de pell de vaqueta bona, un fondo de sola bona ben pistada, ben cosides a cadena, entatxetades i ferrades que ne tengueràs un bon usatge! Entant, Baro’, deixa-me la moneda per comprar la pell que així com acab de finir aquest treball que tenc a mans vaig lego a comprar lo material i dissabte a la tarda pots venir a prendre les sabates».
Xiú Lluïgino i Barore, després de haver definit l’acord, se són saludats amb tantes cerimònies i recomanacions per l’apuntament del pròxim dissabte a la tarda. No era però passada manco una mig horeta que xiú Lluïgino s’ha plegat lo davantal i —tot content i xiuletant la cançó «Tripoli» «La pasta asciutta // la mangia tutta // il rombo del cannon!…»— és davallat al mercat del peix que, en aquell temps era a la marina de les barques, a costat del palau de la duana.
Al mercat del peix ha comprat dos quilons de ajelto; després és entrat a una botiga de alimentars i ha comprat dos quilons de macarrons, un bocí de formatge de ratllar, tres unces de conserva i dos cócs; en fi, a la taverna de xià Josepina la massaieta ha comprat un fiasco de vi.
Amb tota aquella balia de Déu és corrit en casa i ha dit a la muller: «Te’, Fransi’; l’ajelto fes-lo a rost; posa lo brager del foc a costat de la porta que ja hi donc una ullada jo a la griella de l’ajelto. De macarrons ne cous un quiló; mira que hi ha un bocí de formatge i la conserva per fer la banya».
Xià Francisca, com ha vist tota aquella balia, ha demanat: «Lluigi’, ma la pell per fer les sabates a Barore no l’has comprada?».
Xiú Lluïgino ha respost: «Fransí’, tu pensa a fer de menjar perquè tos fills tenen una fam pitjor de aquella dels comediants! A comprar la pell per fer les sabates ja hi ha temps!».
Xià Francisca ha tret lo brager al carrer, ha encès un bell foc de garbó i, quan lo foc era ben encès, ha posat la griella amb l’ajelto ben condit de salipa, all julivert i pebre morisc.
Quan l’ajelto és entrat en cuitura, ha començat a treure un meravellós i apetitós olor de a rost, que n’ha omplit tot lo carrer. Després de un poc s’és afinestrat a la finestra lo capellà don Gaví Masia que ha dit: «Lluigi’, deixa-me un bocí de ajelto, de la part de la cua!».
Xiú Lluïgino: «No dubiteixi, senyor Gaví. Per vosté n’he triat u bell i gros que tira la tasseta del vi!».
Lo dia després de aquella bella rostida de ajelto era divendres, és a diure propi lo dia que alhora, a l’Alguer, macel·laven los animals. Per això xiú Lluïgino és muntat al mercat de la carn i ha comprat dos quilons de freixura de bou; a la botiga de xià Xitxita salvegue ha pres dos cócs grans; de una tendera del carrer de la Mercè ha pres tres massos de ceba; i sempre de la taverna de xià Josepina la massaieta ha pres un fiasco de vi.
Amb tota aquella roba és corrit en casa i ha dit a la muller: «Té, aquesta freixura. Talla tot a bocinets, trinxa los tres massos de ceba, posa una cullera de oli de més, mig pebre morisc, cou tot a la greixonera gran i fes atenció que no s’apatxigui!»
La muller ha respost: «Lo duenyo siguerà servit, però manco avui has comprat la pell per fer les sabates a Barore. Tu sés expenent tota la moneda que t’ha dat Barore —després mira a veure com faràs?».
Lo marit: «Ma cosa te creus que jo deixi mos fills sense menjar? Per comprar la pell per les sabates de Barore hi pensaré dissabte. Ara, entant, sofregi la freixura, menja bé i dóna a menjar a tos fills.!».
Lo dia després, dissabte, maití maití, xiú Lluïgino és eixit i ha comprat dos quilons de budell de bou, un col a tronxo gros, dos cócs grans i un fiasco de vi. Amb aquesta última espesa ha consumit tota la moneda que li havia dat Barore per fer-li les sabates. Aquesta volta xiú Lluïgino no era tant alegre. Quan és arribat en casa ha dit a la muller, sense l’entusiasme de les altres voltes: «Té, aquest budell amb col a tronxo, fes-lo coure bé i posa-hi mig pebre morisc!» Lego s’és segut a una cadira i s’ha aganxat lo cap tot trist i pensarós.
Xià Francisca, quan ha vist lo marit en aquelles condicions, li ha demanat: «Lluigi’, escomit que has espès tota la moneda que t’ha dat Barore i ara no pots comprar lo material per fer les sabates? Aquesta tarda primer que vengui Barore, jo me’n vaig d’en casa perquè tenc la fatxa en terra per la vergonya!».
(…)